El bloc de Joan Ballana

Amigues i amics lectors, dos dies i començo vacances. I aquest bloc, durant l’agost, també en farà. En conseqüència, les actualitzacions (de ser-hi) seran intermitents i esporàdiques. Ens retrobarem pel setembre. Us deixo amb la imatge del far on em trobareu s’hi decidiu atançar-vos fins “l’illa de les serps”. Aquí, lluny de ciutat i contemplant el mar tot rellegint el vigatà Marín, esperaré la sortida del sol de la que  també parlava (crec) Ovidi Montllor en un poema que no he trobat. I amb una mica de sort, qui sap si na Maria de Can Toni Pins em deixa  dormir en un dels llits del far on diu que de capçal hi tens la immesitat del mar. Bones vacances a totes i tots!

Cada dimarts a partir del 28 de setembre de 2010 i durant 10 úniques sessions d’1 hora i mitja cadascuna impartiré personalment al Centre Cívic de Can Pau Raba de Vic el primer taller de màgia que es farà a la ciutat. Tot i que durant anys ho he estat fent a Girona, aquest és el primer (i únic cop) que impartiré el curs a Vic. Inèdit, doncs. Serà en el marc de la nova temporada de tallers que l’Ajuntament de Vic organitza pels centres cívics de la ciutat. Serà un taller de màgia de close-up (màgia d’aprop) i de micromàgia, probablement la disciplina més fascinant d’aquesta misteriosa art escènica. La màgia de close-up és la que es fa a molts pocs metres de l’espectador i utilitzant materials a l’abast de tothom. Llumins, cordes, monedes, cartes, mocadors i fins i tot la mítica caixeta zebra seran els companys de viatge d’aquest curiós i pràctic taller. T’hi atreveixes? apunta-t’hi (a partir del 13 de setembre) i deixa’t atrapar per l’encant d’aquesta disciplina mil·lenària que fóu el primer intent de l’home per comprendre i dominar el món del seu entorn.

Si algú creu  que ahir al Congrés dels Diputats els 25 diputats del PSC van sentir-se incòmodes votant en contra de la resolució unitària del Parlament català (ja de per sí més desbravada que una coca-cola oberta) forçada pel President Montilla és que viu a la parra. Els 25 diputats del PSC a Madrid no han tingut ni tindran mai cap remordiment en aquest sentit. És més, saben des del mateix moment que els comuniquen que van a llistes per Madrid, les regles no escrites del cortès privilegi. Als escollits se’ls fa sempre, elegantment, aquest advertiment: “trencar la disciplina de vot a Madrid és com haver de triar entre el pare (PSC) i la mare (PSOE), i vosaltres, companyes i companys escollits, voleu tenir pare i mare sempre, no?”. Carme Chacón, forjada a les galeres del Baix Llobregat, és l’artífex del postulat. L’administra amb mà de ferro. I tot i que en el PSC continuen vives, malgrat haver-se fusionat l’any 1978, les 3 ànimes que el van engendrar, PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, la realitat d’avui només és una: a diferència de les altres dues ànimes, minoritària una (burgesia psc-c) i exterminada l’altra (psc-r), la de la federació continua reencarnant-se amb força i inflingint a l’ànima minoritària (més pendent de la jubilació política que de la defensa ideològica) una por freda que els obliga a tancar files. Així les coses, cap ni un dels dirigents del nucli dur del PSC escolliran entre el pare i la mare. Sentimentalment no poden. Escac i mat. Evidentment, però, res no és gratuït i aquells que van catapultar Montilla al càrrec ara el sepultaran per sempre. Montilla se’n fa creus. Els seus l’han venut. Montilla convers, li diuen. El càrrec l’ha fet triar. I és que Sefarad, escoltant, va aprendre. Només la minoria burgesa és qui ara l’aguanta. Els obrers metropolitans i els ascendits de coll blanc de la vella federació l’han engegat  a dida. Quina putada, Sefarad!

L’espectacular pont s’erigeix majestuós sobre un llit de camps de propietat privada. D’orígen romà (s.XI-XII) però de factura gòtica tardana (s.XVII) el Pont de Sant Julià de Llor és des del segle XVIII l’únic pont romà sense riu dempeus al nostre país. El curs del Ter fóu desviat l’any 1777 després d’una gran riuada. Però si encara continua dempeus no és pas per voluntat divina sinó per la voluntat popular i l’acció de la justícia que obligà a la propietària dels camps sobre els que es sustenta a permetre les obres de consolidació i rehabilitació de l’arcada central (20 metres) que amenaçava ruïna. Malgrat que els seus 82 metres de llarg moren avui enmig d’horts i camps, continua essent un plaer situar-se al carrer vell de Sant Julià (d’on neix el pont) per a travessar-lo de punta a punta. És una bona manera per evitar que caigui en desús (bé, de fet, ja ho està!) i preservar així la nostra història en record d’aquells que el construïren. O si voleu, per fer la punyeta a una propietària que encara avui malda (sense sort!) per treure-se´l de sobre! Per arribar-hi, aneu per la carretera que va de Girona a Anglès i passat Bescanó, un trencant a la dreta ens fa travessar el riu Ter i ens mena a Bonmatí, l’antiga colònia industrial creada per Manuel Bonmatí. Avui, un poble de 1000 habitants que ha crescut molt més que l’antic poble de Sant Julià que resta en la tranquilitat dels temps passats. Des d’aquí, continuem recta passant pels antics habitatges de la colònia  i a la pujada un cartell a l’esquerra ens indica Sant Julià. Després de 3 km (des de Bonmatí) arribem al poble i encara ens en resta 1 més per trobar el carrer vell de Sant Julià d’on neix l’espectacular vestigi romà.

Amb gorra i posat seriós és com l’amic Miquel S.Cañellas garbella diàriament i amb precisió suïssa la sempre complexa història de la nostra ciutat. El considero amic i mestre i malgrat no coincidir sempre, ens uneix per damunt de tot l’estima a la ciutat. Sovint, la caminem i la trepitjem  plegats. Ara ha reeditat i ampliat un llibre de l’any 2002, Vic:Cròniques Urbanes, que esdevé de nou un compendi històric, àgil i amè, de la nostra ciutat. En les seves pàgines s’hi conté l’equilibri històrico-polític que a voltes ha mancat a alguns il·lustres vigatans. És tot un honor tenir l’exemplar, de nou, entre les meves mans. I aquest cop, a  més, dedicat. Salut i ciutat, amic Miquel.