Madame Ségolène

Aquest eslògan, La France Présidente, s´assembla molt al que va fer servir (“El pueblo, Presidente!”) l´incombustible sandinista i ara de nou President de la República de Nicaragua, Daniel Ortega, en les últimes presidencials d´aquest país celebrades al novembre de l´any passat, i que va tornar a catapultar al poble a la il·lusió colectiva enarbolant-lo des de la base, de baix a dalt, i els resultats en primera volta ja van adjudicar-li la presidència. Ségolène Royal, salvant les distàncies, també va buscar ja durant les primàries del seu partit, com també durant la precampanya, i sobretot a partir d´ahir, en plena cursa electoral cap a l´Elisi, catapultar al poble francès a la il·lusió col·lectiva, de baix a dalt i a més entenent a la perfecció que el seu tiratge no anava vinculat tant a les sigles del partit com a la seva capacitat de transmetre amb sinceritat que ella representava una nova etapa, més enllà de les visions partidistes dels partits. I a priori ho ha aconseguit amb un argument ben simple, il·lusionant als francesos dient-los: els miro a vostès, i em veig a mi. No li ha calgut dir que entenia quins eren els problemes dels francesos, sinó que ella es reconeixia entre ells i era una més d´ells. I en un primer moment no els va convèncer amb grans discursos programàtics, sinó integrant la política en la cadena de problemes quotidians dels ciutadans, il·lusionant-los a l´evidenciar anar més enllà de les visions partidistes dels grans partits estatals. Malgrat les ferotges crítiques d´elefants polítics del seu propi partit, i de l´ambigüetat magistral del seu propi company F.Hollande, aquesta rebel, amb una pàtina fina de “savoir faire” a l´estil Mitterrand, ha aconseguit engendrar una nova relació amb la política que té a veure més amb les experiències dels individus que amb les concepcions ideològiques. No en va, fa seus valors que podrien semblar de dretes, com la família, l´ordre o la disciplina però que forment part de l´entramat d´experiències múltiples de les persones, i que pel fet de ser-ho, esdevenen claus per vertebrar un nou futur amb un major encaix civil. I si la defensa d´aquests valors, com de molts d´altres, comporta contradiccions ideològiques, segurament és que la societat en sí és contradictòria i llavors nosaltres no podem anar contracorrent. Fixeu-se, a més, que quan ha intentat tornar-se a posar la cuirassa partidista i fer jugar els elefants del seu propi partit, això li ha jugat en contra, i al carrer ha perdut pistonada.

Ségolène Royal, guanyarà o no, però en qualsevol cas haurà marcat una línea a seguir per molts dels partits europeus, fins i tot pel propi PSC, que després del revés electoral de les passades autonòmiques, salvat (i ben salvat) pel bon govern d´entesa, haurà de decidir quin és el seu nou full de ruta per foragitar les incredulitats i captivar de nou l´electorat. Pels catalans, però, Ségolène Royal pot enterrar aquell naftalí estil jacobí de fer política i estimular i fomentar que, en els Pirineus Orientals, i en el camp, per exemple, de les escoles de la Bressola, un marc jurídic més òptim pugui donar satisfacció a les demandes de les famílies d´aquest departament francès , tot respectant el projecte pedagògic i lingüístic d´aquestes escoles. Espero no equivocar-me, i confio en la resposta de Ségolène Royal a la carta de la Bressola (2a part).