Política, per fer què ?

Segurament els primers grecs de la Grècia antiga també se la van fer aquesta pregunta. I potser llavors hi van saber donar millor resposta que ara. No en va d´ells n´hem heretat el fruit d´una jove democràcia de la que ells en van plantar ja fa molts segles la primera llavor. Avui, en un exercici nocturn (és la 1 de la matinada) de comprensió de l´actual situació política a Espanya, i a fil de l´entrevista Zapatero-Ibarretxe, dels constants avatars de l´estatut, de l´espectacle circense del TC i de tot el nostre periple nacional com a país (amb esborancs inclosos!!), em pregunto de què carai serveix la política si no és per arribar acords i modificar, transformar o modular realitats? Què és la democràcia sinó el govern del poble? I què són els pobles sinó reflex de la seva pròpia evolució i superació? Precisament per això, i per què la vida no és estàtica, les coses no són eternes, i els colors no són perennes, la pleitesia cega a una constitució que fa 30 anys que està impertèrrita hauria de començar seriosament a preocupar. I molt. I una cosa és evident, i crec que no hauria d´admetre dubte, i és que no podem intentar buscar o donar solucions als problemes o reptes del present i sobretot del futur, amb un instrument pensat, escrit i dissenyat en el passat, i no en qualsevol passat, sinó d´aquell en el que l´asfíxia del dit dictador encara feia ombra. És per això que, en el context polític actual, els conceptes de legalitat i legitimitat poden no coincidir sempre, malgrat que a priori, pogués semblar el contrari. És a dir, una cosa pot ser legítima i democràtica i, per circumstàncies d´un moment i context determinat, pot no ser legal. I si voleu ens podem quedar només amb això últim, instituir el tabú i repetir-ho per activa i per passiva, però el problema perviurà i no es diluirà. D´aquí el títol del post, política, per fer què? Per deixar-ho tot igual, no gràcies! Doncs almenys els catalans, com fa segles els grecs, hauríem de tenir-ho clar, i fer política escoltant la veu del poble, fent real el govern del poble. I és que si bé els grecs van inventar la paraula “política” derivada de “polis” (ciutat), el català va ser una de les primeres llengües en introduir aquest mot, i ja hi consta datat en un text del segle XIV que, si no recordo malament (ara em fa mandra buscar-ho), és de Francesc Eiximenis. Per cert, ja que m´he treballat la foto, demà caldo! I si algú no en vol, n´hi fotaré 2 tasses !!! Apa, bona nit!