Els divertits títols de crèdit ja convidaven a l´eclosió de les 14 persones que estàvem a la sala. És la mateixa proporció de catalans i catalanes que s´interessen per l´encaix o no de Catalunya a Espanya? Ai làs, estem arreglats…! La bona peli d´Isona Passola són 75 minuts d´opinions contradictòries, algunes vomitives. De totes elles, em quedo amb la més espontània del Xavier Rubert de Ventós: les fronteres dels estats s´han fet amb sang (dels soldats) i semen (dels emprenedors-reis). No li falta raó! De la peli, però, surts tal com entres. I penses tal com pensaves. Això no ho arregla ni déu! Per tant, la meva reflexió personal és que a nosaltres, no cal que ens entenguin. I a ells, no cal que els entenguem. No som ni millors ni pitjors, simplement som diferents. I a l´armari no hi ha roba per tots. Sortim-ne i vestim-nos fora. I un cop l´any la liem plegats. Sopar d´excompanys, catalans i espanyols, per exemple. I amb el millor Fino i la millor Ratafia ens muntem una festa que t´hi cagues. I tal dia farà mil anys…
Independentistes, esta prop vostra hora!
[…] Bloc de Joan Ballana – Catalunya Espanya, la pel·lícula […]
Bon viatge Doctor! L’esquerra purista i excloent ja fa anys que no existeix!Un indepe valent.
Amb l’ Esquerra actual tenim España per estona, els mediocres es queden escalfant cadira mentre que els independentistes hem de marxar escoltant-nos que som radicals. Adeu Esquerra.
Ja m’has pres el tema de l’entrada al blog! (és broma, quan tingui temps, en parlaré igualment).
La vaig anar a veure divendres, i és cert, surts tal com n’entres… d’acord amb algunes afirmacions i fente creus d’altres (en Boadella és impressionant1!!)
Però poqueta gent l’estàvem mirant… no crec que sigui la mateixa quantitat que s’interessen per la relació Catalunya-Espanya! Tinc varis amics i amigues amb qui n’he parlat que els fa una mica de por anar a veure la pel·lícula… i s’interessen moltíssim perquè Catalunya sigui independent!!!!
Així que sí.. tal dia farà mil anys!
Ei Òria, m´alegra saber el què dius…menys mal! Però de fet, saps on serem quan fagi mil anys??? fent malbes en algun prat de Rupit (en el teu cas) o en algun indret de Vic (en el meu). Això sí, incinerats o enterrats…o d´aquí mil anys..vés a saber si ja ens reciclen i tot!!! Apali, gràcies per opinar i participar.