La pedra que volia (o no) ser paret
Publicat el 04 març 2010 per Joan Ballana
Anècdota curiosa de tot just fa 10 minuts. Un nen (que sembla estar d´excursió amb l´escola) em sorprèn per la Plaça i mentre amb una mà sosté un paper i a l´altra un entrepà, em diu: li importa contestar-me una pregunta senyor? L´atribut de “senyor” em fustiga però assenteixo a la pregunta. I el nen m´espeta: Vostè creu que tota pedra vol ser paret? Com?-li ho demano-Ell repeteix: si creu que tota pedra vol ser paret. Frepat per la curiosa i matinera pregunta faig assentar-lo al banc del Merma (nen que aquí i podem estar estona!!). Ja assentats, li demano: com et dius i quants anys tens, trempat? Dídac i tinc 8 anys, em contesta. Tot i que el posat s´assembla poc al de “mecanoscrit del segon orígen”, crec que en comparteixen l´edat. I d´on ets? d´Olot, em diu. Ep, comencem bé vailet!! (aquest nanu em cau bé!!). Vinga va, anem per feina, li dic. Tota paret necessita pedra però no tota pedra vol ser paret, li dic. I li afegeixo, totes les pedres, com les persones, necessiten vida, i formar part d´un projecte, que pot ser col·lectiu o individual. Si és col·lectiu, la pedra voldrà ser paret. I si és individual, la pedra es quedarà al terra. Tot hi cap, en el mon de les pedres, no trobes?. Rumia un instant i diu: Sí. I riu (es fot de mi??). A cau d´orella, li dic: l´entrepà, de què és? De fuet de Vic o de fuet d´Olot?-li demano. Assenteix amb el cap però no contesta, s´ho apunta i marxa sense dir res més. A mitja plaça es gira, em fa adéu i somriu. Li corresponc. En Dídac d´Olot (àlies el “petit psicòleg”) m´ha fotut el cap a can rumia…què voldria ser s´hi fos pedra, m´autopregunto. Ai làs, bona pregunta…
divendres, 5 de març de 2010 a les 13:16
De bon rotllo : “pedra rodoladissa no posa molsa”: Refrany que ensenya que les persones que canvien sovint de feina o de residència no prosperen gaire.
divendres, 5 de març de 2010 a les 9:29
una altra opció x una pedra es ser una pedra a la sabata d’algu!!
dijous, 4 de març de 2010 a les 15:47
el nen hauria d’haver set de Manresa jajajajaj!!Kina putada no Ballana després?
dijous, 4 de març de 2010 a les 14:17
Aquest nen pertany a una altra dimensió. Crec que si tenim en compte que el nen pot ser ets tu mateix però vingut del passat, quan li responguis la pregunta es pot produir un cercle cosmic que no pot ser positiu. Les pedres volen ser paret o volen ser gravilla, en aquest segon cas que es faci càrrec el Sr. Castellot.
dijous, 4 de març de 2010 a les 11:48
pobre nen quin rotllo li deus haver clavat Ballana
dijous, 4 de març de 2010 a les 10:24
La pedra vol ser paret sempre que les seves companyes fòssils s’hi conjuntin, la mirada dels mortals la valori i les mans hàbils dels restauradors l’amoroseixin ….fins l’eternitat.