Dir-se el Sí entre neveres i entrepans

Dia esplèndid. Caminada de vigília d’estiu. De sobte, m’aturo encuriosit just abans del recòndit indret i en la distància, penso: no pot ser. A la sorra, un públic de nevera i entrepà esguarda ansiós d’aplaudir l’efemèride. El fotògraf es contorsiona per captar l’onada blanca i els nuvis alegres, sense que la nevera ni l’entrepà de xoriç espatlli la instantànea. Mirades furibundes des de tovalloles de propaganda assetgen els avorrits convidats que semblen criticar amb sorna l’espectacle arenós. Els vestits curts i arran de moqueta de les convidades frígides a l’enllaç estival fan espornejar quatre ulls d’armaris amb potes que engoleixen xibeca barata arran de platja. Durant la cerimònia, el xiuxiueig enverinat d’uns i altres sembla amansar el soroll de les onades. Sense música ni micro, l’escenari de sorra esdevé el mercat de Calaf i ofega el que imagino era el “Sí” nupcial. Un petó marrano dels nuvis, fet des del cabreig i no del festeig, acaba sentenciant una cerimònia nefasta. Ni els aplaudiments conjunts de víctimes i botxins, units per uns instants, aconsegueixen amainar les llàgrimes d’una núvia que enfadada ressegueix sola el camí de sorra de tornada. Fotografio, perplex, les restes del gran dispendi (quina calerada fer arribar tot això a peu de platja!!) que pels nuvis desconeguts ha acabat amb una gran decepció. Neveres, entrepans i domingueros són mals companys per dir-se el Sí!