Balcancejant 3

Ahir dissabte entravem a Kosovo i concretament a Pec, una de les ciutats importants de l’encara provincia serbia, que es troba enclavada en una vall entre muntanyes vertiginoses farcides d’una densa pinassa. Hi arribavem seguint l’unica carretera que actualment es transitable ja que a priori nosaltres haviem decidit arribarhi per una de secundaria (com sempre!). La policia va alertar-nos, a mig cami, que estava tallada des de la guerra perque encara no s’havia reconstruit el pont que els bombardejos havien volat. Vam girar cua i vam seguir la via principal. Cap problema, ni tan sols a la frontera, que pagant 50 euros van autoritzarnos l’entrada amb la furgona, assegurant-la per segona vegada, ja que a Kosovo, per la situacio en la que es troba immersa, l’asseguranca convencional (green card), no serveix. A Pec, aparentment es respira una calma que deixa entreveure un pais a les portes de la independencia, i amb molta mes vitalitat que la resta de les provincies serbies. S’hi nota que els molts militars desplegats han estat una font d’ injeccio economica per Kosovo, i en concret a Pec, on hi ha un dels quarters generals de l’ONU. Als militars, els preus baixos els fan deborar productes de luxe, com roba de marca o joies. Es venen a cabassos. De joieries, n’hi ha tantes com burres pel carrer, que els serveixen per sufragar el deficit lluminic que pateixen. El soroll dels vells motors, barrejats amb la flaire del fuel que els alimenta, t’ajuden a imaginar l’atmosfera de supervivencia d’un territori castigat pel conflicte belic, on encara fumejen les brases. No en va es veuen arribar furgons policials de les forces de Kosovo(no de l’ONU), carregats amb bosses i motxilles atapeides d’armes, i que davant l’estupefaccio de tal ostentacio, intento fotografiar. Vessada l’emus. A l’instant, un armari amb cames se m’acosta i ens convida a entrar a la comissaria. A dins, tots armats fins les dents, ens fan ensenyar les fotografies i intentem acreditar amb la ingenuitat turista que hem comes un error. Arrufen el nas, pero se’ns creuen. Potser la cara d’acollonits ens ha delatat (o ajudat!!!). Amb la llico apresa, desfem el llarg cami que ens hi ha portat, darrera l’estela d’un furgo de la KFOR que seguim fins la frontera de Montenegro. En breu, algunes fotografies.

Balcancejant 2

Ahir divendres entravem a Albania. Una hora de cua a la frontera serveixen per acabar pagant una taxa sospitosa de 50 euros, 10 per persona. Demanar el rebut es demanar la lluna. Contents d’ajudar a aixecar un dels paisos mes pobres d’Europa, continuem la marxa, vorejant el llac d’ Skoder, per la carretera que ens regala un paisatge auster i sec fins a l’extenuacio. Cap dels rius o torrents que travessem porta aigua. Cada dos per tres, albanesos peculiars amb el carro i el burro feinejen llenya o deixalles. A banda i banda de carretera els antics bunquers de defensa del dictador comunista Hoxha modelen el paisatge. N’ hi ha molts, alguns reconvertits en magatzems de deixalles i d´altres en monuments a l´art del grafit. Sorpresos per la gran quantitat de gasolineres abandonades que es troben per la carretera, arribem a Skoder, una de les ciutats grans d’Albania, flanquejada pel seu llac. La via principal bull de gent. La pols es exagerada. Pero parades a banda i banda del carrer dibuixen una ciutat viva, malgrat la invasio ciclica de pobles opresors. De tornada, i sense repetir cami, la frontera ens depara una altra sorpresa. El guardia ens ve a dir que tot i haver pagat la taxa d’entrada, 3 euros mes de sortida no ens faran anar malament. Pagar i callar. Avui, a Kosovo.

Balcancejant

Aquest post, ni els que vindran mentre estigui de vacances, no tindra accents, ni dieresis, ni ces trencades, etc. Aquest teclat serbo-croat no hi ha qui l´entengui. Pero despres de gairebe 4 dies per les republiques iugoslaves es un bon moment per detallar-vos l´anecdotari. Comencem. Us dire que quan vam arribar a l´aeroport de Sarajevo només hi havia 2 avions, un de l´exercit alemany i el nostre, amb poc més de 20 passatgers, alguns dels quals encara eren militars de la nova forca creada per la UE, l´EFOR. Pero aquesta vegada, a diferencia de fa 5 anys, alla on s´hi respirava inseguretat, ara hi traspuava mes tranquilitat. Almenys la suficient com per decidir fer els 200 km que ens separaven de la frontera amb Montenegro per carreteres secundaries (de fet, les principals son com les nostres comarcals!). Ja a la carretera, evidenciem la realitat. En alguns casos, l´amplada de la carretera era la mateixa que la de la furgona que haviem llogat, 2 metres mal comptats. No en va triguem gairebe 10 hores a fer el trajecte fins a Zabljak (Montenegro), no sense abans haver-nos de fer l´orni en el primer “alto” de la policia bosniana (buf..) i embainar-nos amb serbi-croat que ens titllessin de “polacos”. Si tenim en compte que l´haviem feta bona, la broma no ens va pas sortir cara. Al contrari, ens acabaven de fer el primer regal de les vacances. El segon, el paissatge de pessebre que el trajecte ens regalava.

Fins arribar a desti, passant per la recent inaugurada frontera montenegrina cada raco seria una postal. Acabariem rendits sobre les molles del llit d´un vell hotel comunista. Un dimarts tranquil resseguint el que fou un dels quarters generals del camarada Tito al bell mig del Parc Nacional de Durmitor vorejant un dels seus llacs mes bonics, ens serveix per descansar i fer-la petar. Avui dimecres tornavem a la carrega i decidiem entrar a Serbia. I si una cosa tenen en comu totes les republiques iugoslaves es el tracte policial aduaner dispensat al foraster. Cap te cara de voler fer amics. I el mateix passava ara fa 5 anys. Es mes, avui dimecres, ens han tornat a cridar “l´alto”, i aquest cop sense rao. Control de radar han dit. Un aparell de ma, semblant a un secador de cabell i sostingut per l´agent, havia detectat per davant i a 100 metres de distancia que en comptes d´anar a 60 anavem a 80. Almenys aixo es el que ens diu l´agent, que sense ensenyar-nos la medicio, ens demana 30 € a cadascun (en som 5, 100€). Al final, pero, nomes n´acabem pagant 20 entre tots. Pero allo curios es que fa 5 anys ja vaig ser victima del mateix “secador”, pero a Bosnia, ara ho hem estat a Montenegro.

De Balcances

A partir de dilluns dia 13 i fins divendres 24 d´agost, juntament amb bons companys, intentarem trepitjar 5 repúbliques i un protectorat. Bòsnia, Serbia, Montenegro, Albània, Croacia i el protectorat de l´ONU, Kosovo. Repeteixo visita en 2 dels 5 estats, Bòsnia i Croàcia, que fa més de 5 anys ja van despertar-me la curiositat. Emmirallar-se a les mil·lenàries pedres de la vella Ragusa tot passejant per l´Stradum (carrer principal) de Dubrovnik tornarà a ser tot un privilegi, i ni tan sols l´espectacular incendi que ha amenaçat aquesta ciutat (patrimoni de la humanitat des de 1979), haurà mermat els ànims dels seus habitants, que han demostrat estoicament un esperit nat de supervivència restaurant pedra a pedra i amb molts pocs anys el que més de 2000 projectils serbis van destruir l´any 1991. Però encara em desperta més il·lusió veure reconstruït l´històric pont de Mostar (l´únic vestigi patrimoni de la humanitat a Bòsnia), construit pels arquitectes turcs fa més de 500 anys, i bombardejat per les forces croates. Jo mateix vaig veure´l enrunat, destruït i substituït per un pont militar provisional. De la mateixa manera que el bombardeig croat del pont l´any 1993 va evidenciar una guerra fraticida entre bosnis musulmans, serbis i croats, la seva reconstrucció va confirmar l´esperança de la pacificació definitiva entre ells mateixos.

El gruix del viatge, però, el centrarem a Montenegro, un país amb la independència recent reestrenada des de fa poc més d´un any, i el primer exemple d´un procés de segregació no violent a la zona dels Balcans des de la desintegració de l´antiga república federal socialista de Iugoslàvia. Tot i que a la dècada dels 90 va ser l´única república iugoslava que va decidir no independitzar-se i mantenir-se fidel a la república federal, sota el paraigües de la Sèrbia de Milosevic, el 2003 van pactar i promulgar una “constitució” ambigua però suficientment flexible per intentar 3 anys després obrir el procés de separació que conduiria el país (aproximadament 16 vegades més petit que Sèrbia) a la seva definitiva i formal independència.

Les incursions a Albània, un dels pocs països del món (per no dir l´únic) que va ser oficialment ateu (la pràctica religiosa estava prohibida fins fa 50 anys), amb un índex de natalitat brutal però un dels països més pobres d´Europa, ofegat històricament i bandejat al final dels 90 per la crisi dels “bancs piràmide”, o la visita a l´actual protectorat de l´ONU, Kosovo, expectant després que el seu primer ministre hagi posat data a la declaració unilateral d´independència pel novembre d´aquest mateix any si l´ONU no aconsegueix convèncer Sèrbia i Rússia, dels bons auguris de la seva resolució secessionista, seran experiències frepants per unes vacances diferents. Com sempre, us mantindré informats. Bones vacances!

Retratar-se

En democràcia seguir les regles del joc vol dir complir les normes de les que tots ens hem dotat, ens agradin o no. En un partit, d´aquestes normes se´n diuen estatuts i reglaments. I potser només els ingenus ens els hem cregut però en política no s´hi val tot i alguns s´han ben retratat. Però sabeu què? que jo cada dia dormo amb la consciència ben tranquila i a d´altres potser els costa agafar el son…o potser no, si s´hi val tot, vés a saber! De totes maneres, MENTIDERS NO, GRÀCIES, i temps al temps, que qui riu últim….

Ple de precs

L´amplíssim equip de govern de Vic ho cuina tot de portes endins i fa dels plens una tribuna d´avorriment per estabornir la clientela. Que tot sigui dit de passada, continua omplint la sala de plens. No osbtant això, traspua certa intranquilitat a la bancada del govern i dóna la sensació que el ple, tot i ser un pur tràmit, és la dúctil penitència a pagar per l´equip de govern. Aquest va ser un ple de precs, 18 en total, entre PxC i CUP. Anglada s´hi abona. Molts d´ells, però, eren precs per fer a la comissió informativa i no al ple. Però ja hi estem acostumats. Paciència. Ara bé, la monotonia del ple permet entretenir-se en curiositats. Per exemple, a qui dirigeixen les mirades la majoria de regidors de govern, sobretot els que no són de CIU: a l´Anglada. Per què carai li presten tanta atenció? Fins i tot Josep Burgaya, en la seva primera intervenció durant aquesta legislatura, semblava justificar-se davant d´ell quan va voler deixar clar amb molt d´èmfasi, que la creació de dues places de personal eventual a l´IMPE no eren de nova creació, sinó que ja existien i ara es renovaven i per tant això no suposava un increment de la despesa de personal. Xavier Tornafoch també va ser víctima d´aquest afany de justificació (davant d´Anglada) quan defensava deixar sense efecte, amb molt d´encert, l´alienació del solar de la caserna per fer-hi habitatges de lloger protegits. Reconec que ha de ser difícil maniobrar políticament en aquestes circumstàncies però haurien d´anar trobant l´equilibri necessari per no visualitzar que tot es fa i es pensa en clau d´Anglada. A la ciutat som molts els que volem justificacions i explicacions de les coses que es fan, però sense intermediaris.

Llop rondinaire

Aquest és el nom d´una curiosa revista cultural i popular del poble de Gratallops, al Priorat, de la que aquest mes d´agost se n´ha publicat el seu primer número. I un dels seus primers exemplars se´m va regalar aquest dissabte en un gest d´aquells que agraeixo de per vida. Va ser un dels 83 habitants del poble de Lloar (Priorat), el que em va agraciar amb un d´aquests exemplars (gràcies Pere!). El llop rondinaire és una iniciativa popular inèdita que caldria potenciar per tal de fer mes amigues, divertides i amables les ciutats i pobles on vivim. La revista, que beu de l´estela crítica que van deixar revistes d´humor tardofranquistes com “Hermano Lobo”, vol recuperar la consciència activa i participativa dels veïns en els afers del poble. I per això els animen a rondinar (quin verb més bonic!!) davant de les incomoditats veïnals o institucionals. El resultat n´és una revista simpàtica que té un tarannà pedagog, participatiu, obert i desenfadat que pretén millorar i consolidar el futur del poble, ara que el vi i el turisme semblen donar-li més oportunitats. I si tenim en compte que ens trobem davant d´una comarca en la que fins fa poc no hi havia semàfors (el primer s´ha instal·lat a Falset tot just fa uns mesos),en la que els records d´antigues batalles encara recreen enemistats, i on no és gens fàcil trobar caixers automàtics, el repte de l´èxit d´aquesta iniciativa encara la fa més interessant. Felicitats i molta sort!

Misèria política !

Els que llegiu el post anterior o l´article del setmanari El9Nou d´aquest divendres, haureu de canviar-li el títol. PSC, punt i final. Aquest n´és el títol. Mai hagués pogut imaginar com un partit que s´omple la boca de democràcia a tort i a dret, i que la demana a tots els altres com a bastió que entre tots ens hem guanyat, la bandeji sense escrúpols quan és a dins la seva pròpia estructura que se li demana. Impotència és el que he sentit quan avui divendres a primera hora he pogut llegir que al PSC de Vic s´hi havia creat una gestora i que m´havien obert un expedient i tenia la militancia suspesa. MAI NINGÚ M´HO HA COMUNICAT. I diria que quan a un militant se´l suspèn de militància per haver-li obert un expedient, el primer en saber-ho crec que hauria de ser el propi interessat, a més tenint en compte la crisi en la que està immersa el PSC de Vic i també de comarca. Si s´ha pres una decisió d´aquest calibre, el primer que s´ha de fer és tenir la valentia i el coratge de dir-ho a l´interessat i a tots aquells que els pugui incumbir, i no fer-ho d´amagat i sense noms per la porta del darrera. Què amaguen? De què tenen por? És casualitat que publiqui l´article dient que deixo de ser Primer Secretari i que apareixi, com per art de màgia, la notícia periodística dient que l´autor de l´article té un expedient obert i la militància suspesa, i a més, ja hi ha nomenada una comissió gestora formada per afins a l´actual cap de llista del PSC? Sospitós, molt sospitós! Fa pudor, aquesta és la veritat. I això no és tot, sempre he cregut que una gestora havia de tenir un mínim equilibri de forces entre les dues corrents existents al partit, però ara ni això es respecta. I emplaço a tots aquells dels que en depengui, primer a donar la cara i segon a continuar el tràmit d´aquest expedient (I TANT QUE SÍ) fins al final, però respectant escrupulosament els estatuts, els reglaments i el codi ètic (fins ara bandejats) i comunicar-ho al propi interessat, deixant-li el dret de defensa, perquè si per defensar la democràcia interna de partit, demanar empara per la vulneració de drets dels militants quan aquests són bandejats, demanar transparència i participació de la militància en el procés d´elecció de càrrecs i opinar o discrepar de com s´ha dut a terme tot aquest procés, és motiu de suspensió de militància o d´expulsió d´un partit, és inútil continuar-hi militant, però també és empobrir, embrutar i enterrar la credibilitat política de partits i polítics i eixamplar fins l´infinit l´abisme que els separa dels ciutadans. Això és política en majúscules? Això és misèria política! De totes maneres, em reservo el dret, espero que aquest ningú me´l prengui, que siguin els Tribunals els que en dirimeixin tot l´entrellat. Tot plegat, ben trist, molt trist.

PSC, punt i a part

Les paraules que segueixen no són un punt i final. Però si que són un punt i a part. I una reflexió personal en veu alta sobre el present i el futur del PSC a Vic i comarca. Després d´haver-se constituït tan l´Ajuntament de Vic com el Consell Comarcal, crec que és un bon moment per la reflexió i el debat.

A dia d´avui, a ningú se li escapa que el partit a Vic es troba immers en una profunda crisi, dividit o millor dit descompensat, i sense lideratge. No esmerçaré esforços en resumir el llarg procés, amb irregularitats incloses, que ens ha portat fins aquí, i no ho faré per dues raons principals: la primera perquè els que han demostrat un galopant desconeixement intern de partit, continuarien sense voler entendre-ho, i la segona perquè no tinc cap necessitat de convèncer ningú. No em cal. I a més, ara, tampoc ja no és la meva intenció. Per dir-ho ras i curt: en democràcia, hi ha un “jutge” (els ciutadans), i el seu veredicte (resultat electoral) és inapelable. I el fracàs dels últims resultats electorals del PSC a Vic (afegits als que ja vam registrar en els comicis de 2003) són la garantia irrefutable i la prova més evident que el projecte que s´ha liderat no ha quallat. Tot al contrari. Per uns pocs, els resultats hauran estat una sorpresa, però per molts hauran estat la constatació d´una realitat que es copsava des de fa temps a peu de carrer. Però prefereixo dedicar aquestes línees a dibuixar el futur que no a parlar del passat.

En la situació actual, ni tan sols els pactes de Vic i els del Consell Comarcal (a dia d´avui ningú ha explicat els pactes als militants) serveixen per maquillar la realitat, tot i que, per alguns, la poden matisar. Al meu entendre, en els dos fronts, han primat massa els interessos personals i tant el pacte de Vic com el del Consell Comarcal els veig de curta volada, i no tant per les aliances en sí, que també, sinó perquè sota el paraigües del pretès interès de ciutat (?) i de comarca (?), s´hi percep un aire de fi d´etapa mancat d´il·lusió. A més, els rèdits electorals dels dos acords, si és que n´hi han, se´ls endurà CIU i no el PSC. Ara per ara, ni la situació ni les circumstàncies fan preveure que qui se´n porti el gat a l´aigua sigui el PSC. Ens falta cohesió, lideratge i convicció per fer-ho. I a CIU, si bé tampoc no li sobra res, crec que no li falta tant. En qualsevol cas, sóc dels que crec fermament i així ho he defensat sempre que en política no s´hi val tot. Si s´hi valgués, no caldrien polítics, sinó mercenaris. Malauradament, com a tot arreu, hi ha una mica de tot, i jo també n´he conegut de mercenaris. Però sempre he preferit apartar-me´n, i marcar i dibuixar un perfil propi que m´ha permès defensar tot allò en el que estàvem d´acord i discrepar, quan no matisar, allò en el que no hi estàvem.

Del que estic convençut és que el PSC de Vic ha d´obrir, sense més demora, un procés de debat intern (sense imposicions ni acords de pandereta), transparent, real i madur que en dictamini el rumb i l´alliberi de l´encotillament en el que ha estat immers els últims temps, sobretot aquests darrers anys. És més, de fer-ho en depèn la seva projecció política i social que ha de fer possible que en un futur pròxim el projecte socialista, si està emmotllat i impregnat d´estima a la ciutat, pugui ser una alternativa sòlida i responsable pel govern de la ciutat. I a més, del lideratge que exerceixi el partit a Vic en depèn la seva projecció comarcal i la seva aportació al país. Que ningú no s´enganyi, si a Vic no hi ha un partit fort i un lideratge clar, no hi haurà mai un partit comarcal fort. El PSC de Vic ha de ser el pal de paller. Però per ser-ho, el seu lideratge ha d´aglutinar empatia, complicitats i sinèrgies amb la resta de companys de comarca, i exercir-se de baix a dalt i no de dalt a baix. Si no es fa així, la complicitat acaba despertant reticència i tothom acaba portant l´aigua al seu molí. Però també és cert que a nivell comarcal patim un esgotament del projecte de partit i d´algunes de les persones que l´han conduit fins on és avui, a les que cal agrair sense complexes els esforços realitzats però a les que també cal emplaçar a deixar pas a nova saba amb perfils i criteris propis. I és obvi que en aquest procés tohom hi haurà de depurar responsabilitats, alguns més que d´altres, però amb imposicions i prepotència no s´arribarà a bon port. Però en tot aquest procés hi confio poc si us haig de ser sincer, i és en aquest sentit que, per pròpia voluntat, jo me´n mantindré al marge. A la vida hi ha moments en els que cal saber parar, respirar i agafar aire fresc per després poder continuar caminant. I això és el que faré. Per això deixo el càrrec de Primer Secretari del PSC de Vic, que de fet, ja n´hi n´exercia donat que l´executiva actual, neutralitzada i inoperant, ofegada i bandejada, des de fa més de 3 anys, no tenia cap potestat decisòria. I van ser en va els esforços d´una majoria molt important de militants de Vic per tal de demanar l´avançament d´un procés de primàries per escollir el candidat a Vic, que finalment tampoc va celebrar-se, malgrat regular-se en els estatuts del propi partit.

A partir d´ara, el meu bloc personal (http://www.joanballana.blogspot.com) que amb 6 mesos ha registrat més de 8200 visites (mai m´ho hagués esperat, gràcies a tots!) i l´associació d´exregidors que vaig impulsar amb d´altres companys, seran els vincles polítics que mantindré actius per no desconectar del dia a dia d´aquesta ciutat que estimo i porto al cor. Agraeixo a tothom que s´hi pugui sentir, els esforços i la determinació que m´han demostrat sempre i, malgrat la meva decisió, els emplaço a participar activament en tot debat intern que pugui obrir-se, i a treballar de valent per generar de nou aquella il·lusió indispensable per construir un futur millor.

El termòmetre de la Plaça

A les butxaques de la majoria de ciutadans s´hi comencen a fer teranyines dels pocs calés que s´hi belluguen. Comença a haver-hi crisi i els ciutadans ho saben, més ben dit, ho noten, i molts s´han hagut de fer un forat més al cinturó. Almenys això és el que s´observa si ets curiós i observes la Plaça. La Plaça Major de Vic no enganya i els cinc bars que hi tenen parada en són un bon termòmetre. Sobretot les seves terrasses, que en ple mes de juliol registren l´ocupació més baixa dels últims anys. I no s´hi val a dir que tothom està de vacances, perquè de vacances n´hi ha hagut tota la vida, i de clients cada vegada n´hi ha menys. I què carai, els que el remenen diuen que el calaix no enganya!!! De vegades no calen grans xifres macroeconòmiques per detectar a peu de carrer que el dia a dia es va fent feixuc per molts ciutadans. I les taules a plaça en són un bon termòmetre, i ben palpable.