L´abric del Montsant

Abrigada per la serralada eremítica del Montsant, la comarca del Priorat és molt més que una denominació d´orígen en vi i oli. És un insult a la història conéixer només el Priorat de mans de l´excel·lent mandatari del vi, Álvaro Palacios. No fou d´ell de qui aquesta terra n´heretà el nom i el cultiu de la vinya. Si us agrada perdre-us pel país, el Priorat és un bon lloc per fer-ho. Deixant de banda el bonic poble de Siurana, bastió de la frontera islàmica i últim reducte musulmà a Catalunya, del que per ser molt conegut no us en parlaré, aquí us deixo 3 bons indrets (per mi, els millors) per fer-hi una escapada: la Cartoixa de Santa Maria d´Escaladei, el doll de la Foia i l´ermita de Sant Roc.
La Foia: a la Foia en brolla continuament un doll d´aigua molt generós per tractar-se del Priorat. Crec que n´és la seva reserva més important. Resguardada per una gran roca, l´ermita de la Mare de Deu de la Foia, blanca immaculada i amb un curiós porxo de fusta, és un lloc de pelegrinatge dels habitants de les rodalies i un paratge esplèndid per una jornada d´esbarjo.
Sant Roc: la minúscula ermita de Sant Roc és un bon exemple d´ermita troglodita, entaforada sota la bauma de la roca, de més difícil accés que l´anterior però en contrapartida et regala un millor i major recés de pau. A les dues ermites s´hi accedeix amb vehicle per una pista forestal sense masses problemes, tot i que per anar a la Foia la pista està molt millor. Just on els camins per accedir a les dues ermites se separen, hi trobareu un aljub de la guerra civil, recentment restaurat. Per anar a les ermites, cal que us atenceu fins al poble de Cabacés, i just abans d´entrar-hi, veureu a mà dreta una pista que s´enfila (primer tram asfaltada) i un petit indicador us en guiarà el camí. Del poble de Cabacés no us en perdeu el pont medieval de tres ulls sobre el riu Monsant, a 4 km del poble en direcció a la Bisbal de Falset (T-702).
La Cartoixa: fou un pagès que feinejava el tros a la vora d´un pi gegant qui feu adonar a dos dels cavallers del rei Alfons II d´Aragó que en aquell precís indret i a la sombra d´aquell pi havien trobat el lloc idoni per fer aixecar la primera cartoixa de la Península de l´ordre de Sant Bru, i complir així el mandat explícit del seu rei. Era pels volts del segle XII i d´aquell pi tan alt, del que el pagès, en somnis, en pujava al cel per una escala, en va néixer el nom de la Cartoixa d´Escaladei (escala de Déu). I dels pares cartoixans que allí hi feren vida durant més de sis segles, el Priorat n´ha heretat el nom i el cultiu de la vinya. Del Prior de la Cartoixa, en vé el nom de Priorat, i del feineig de les seves extenses terres, n´apareix el cultiu de la vinya. Conèixer la filosofia i el rol de vida de l´ordre dels cartoixans, metòdica, austera i contemplativa, i descobrir-ne els seus secrets més ben guardats a peu de ruïna és una experiència fascinant. Les ruïnes de la Cartoixa es troben a 1 km del poble d´Escaladei.

Allà dalt…al Mont !

Hi arribo i el primer que faig és asseure´m en aquest balcó. Des d´aquí dalt diviso mig país als meus peus. Gairebé són 360º que em permeten contemplar 14 comarques del nostre país, 3 de les quals a la catalunya nord. És una talaia privilegiada pels que ens agrada contemplar el país. Si el vent us ho regala, podreu veure a ull nu des del Canigó fins al Montseny, des del Pedraforca a les muntanyes de Montserrat, des del Cap de Creus a la platja de Pals, o de l´estany de Banyoles fins als cingles del Far, o des del Coll de Manrella (per allà on s´exilià la majoria de catalans republicans durant la guerra, vegeu post anterior) fins Banyuls i Cotlliure.
Us parlo del Mont, al terme municipal d´Albanyà, dins l´espai natural de l´Alta Garrotxa, on s´hi aixecà fa més de 600 anys el Santuari de la Mare de Déu del Mont, catapultat per mossèn Cinto Verdaguer l´any 1884 quan en una de les seves estades hi acabà els ultims fragments del seu poema líric Canigó, muntanya que visualitzava des de la seva petita estança, que encara avui es conserva, i on s´hi pot veure, restaurat, el llit d´Olot de fusta policromada en el que dormia el gran poeta. A l´hostatgeria, no hi trobareu cap luxe, però hi podreu dormir-hi plàcidament, amb tranquilitat i sense presses, i també podreu degustar, encara que no us hi quedeu a dormir, la cuina tradicional de la mà de la Teresa, la cuinera que amb 70 anys a l´esquena, fa un dels arrossos més caldosos de la comarca, l´arròs del Mont amb ceps, tot un regal pel paladà. I el degustareu tot gaudint d´una vista impresionant des del menjador de l´hostatgeria.
Per anar-hi us cal arribar a Besalú i d´allà dirigir-vos a Beuda i a partir d´aquí una carretera serpentejada i molt estreta (només hi passa un cotxe) però bucòlica i singular us guiarà fins al cim. També podeu pujar-hi a peu, tot i que us caldrà tenir bones cames i suar bastant. Pocs quilòmetres abans d´arribar a dalt, no us perdreu les runes de la que fou l´abadia benedictina de Sant Llorenç de Sous, un exemple del romànic de la primera meitat del s.XI. Entrar-hi sempre guarda alguna sorpresa…
El Mont és un bon lloc per estimular la reflexió i agafar aire. És un dels llocs que més m´omple d´aquest país, i un dels que sempre n´he guardat bons records. Allà dalt sempre s´hi aprèn. Aquest cop, hi devia una visita. Hi havia de fer una cosa. I ara, ja li he feta.

L´Abadia de Sant Martí de Riells

Aquest petit país (i la seva gent!) no deixa mai de sorprendre´m. Aquest cop la sorpresa ha estat conèixer l´Abadia de Sant Martí de Riells, una petita i austera església romànica datada ja al segle X, al bell mig del Parc Natural del Montseny, però en la seva vessant gironina, ja a la comarca de la Selva. Per arribar-hi heu d´anar a Arbúcies i d´allà anar en direcció a Breda i just abans d´arribar-hi trobareu a mà dreta un indicador que us menarà a Riells (GIV5521) i més endavant ja haureu de seguir un rètol que us conduirà fins l´abadia. El lloc és un recer de pau i silenci impregnat d´història. De fet, no es tracta propiament d´una abadia (és el clam popular el que li ha adjudicat el nom), sinó d´una petita esglesia que fou regentada a partir de l´any 1941 per mossèn Pere Ribot, i és ell qui, amb esforç i voluntat, aconseguí fer de Sant Martí de Riells un petit enclau cultural català de referència internacional. Pere Casaldàliga, Vicenç Ferrer, l´Abat Escarré de Montserrat, o la Mare Teresa de Calcuta, per exemple, són alguns dels il·lustres visitants que s´han atançat fins aquest indret. Mossèn Pere Ribot, l´abat dels abats, tal i com solia referir-s´hi l´Abat Escarré de Montserrat, així com tots els veïns d´aquestes contrades, fou a més d´un polifacètic capellà, un dels primers en pronunciar una missa en català durant els anys més difícils d´aquest país. Malgrat que la mort el sorprengué l´any 1997, aquest post vol ser un record a la seva memòria i un reconeixement a la seva tasca pedagògica, nacional i cultural pel país.
I és amb Josep Montsant (fill de l´hostal Bell-Lloc que hi ha just al darrera de l´església), home honest i de treball compromès, i amb Josep Bohils, home de talla i d´idees clares, amb els qui conversant distesa i tranquilament, però amb el sentiment a flor de pell, vaig poder conèixer més d´aprop la història d´aquest paratge i de la seva gent. Aquest post també és un homenatge a ells, per continuar l´estela del mossèn, però també per la seva manera d´entendre la vida, sense presses però amb constància, sense límits però amb condicions, sense retrets però amb respecte. Cap dels dos portava rellotge i potser per això va semblar-me que en aquell racó de món, al bell mig del Montseny, durants uns moments haviem parat el temps. Va ser una plaer coneixe´ls i una lliçó escoltar-los. A mossèn Ribot, als dos Joseps (que podeu veure a la fotografia) i a tots aquells que en algun moment a la seva vida s´han preguntat què pesa un sentiment i què val una esperança?

L´or negre de Riutort

Aquest és un indret que, com tots els que us relaciono en l´apartat de rutes inèdites, té una connotació curiosa i singular, fins a cert punt misteriosa, pel fet de ser poc coneguda (menys mal!!). Si us agrada tastar país, us la recomano. Podreu olorar i tocar amb la punta dels dits l´or negre del que malauradament encara tots en som presoners, el petroli. Us parlo de la Mina de Petroli de Riutort, a l´Alt Berguedà, i al costat de Guardiola. De mines pel Berguedà n´hi han unes quantes (però la majoria del germà pobre, el carbó!), i la veritat és que de mines de petroli subterrànies us costaria molt de trobar-ne, fins i tot arreu del món, doncs són escasses. Per arribar-hi cal que aneu fins a Guardiola de Berguedà i des d´allà agafeu la carretera (B-402)en direcció a la Pobla de Lillet, i a pocs quilòmetres trobareu indicat un trencant a l´esquerra, l´agafeu i una pista forestal que voreja el riu us portarà al peu de la mina.
A la porta us hi trobareu un documentat guia que té la paciència durant el cap de setmana d´estar-se sol durant hores davant l´entrada de la mina esperant que s´hi atançi algun curiós. A la mina, oberta només els dissabtes i diumenges, hi podreu accedir pagant un import simbòlic pel seu manteniment. A dins, hi trobareu llum si la “burra” no fa el burro! Sinó hi accedireu amb llanternes (molt millor!!). Dins les galeries (en visitareu 2 i mitja) l´olor de petroli i de sofre us farà prestar atenció a les margues bituminoses (betes de roques) de les que en regalima petroli. Aquestes roques (margues) eren les que s´extreien per destil·lar-les i fer-ne aflorar el petroli. No serà fins al fons de la galeria central on hi trobareu la roca mare, tota ella impregnada de petroli que després de cent anys d´inactivitat continua escolant-s´hi. Atenció al peculiar bacteri blanquinós (estudiat ara per la Universitat de Barcelona) que podreu veure per les roques i que té la sàvia funció de biodegradar el petroli. Conviu, però, amb tritons, salamandres i ratpenats que aguarden tranquils el recés dels anys. Aquests amics no us molestaran perquè ja tenen una galeria exclusiva per a ells, i a la qual obviament no accedireu. Ja de tornada us sorprendrà a mig camí una galeria inundada d´aigua cristalina de pluja (a la fotografia) que fa encara més interessant la ja de per si curiosa visita. Ja per finalitzar, tornareu per una segona galeria, que us tornarà a deixar a l´entrada de la galeria principal. Si us hi arribeu, espero que us agradi.

El desconegut castell de Requesens


Si us agrada descobrir llocs insòlits i poc freqüentats d´aquest país, el desconegut castell de Requesens, pot ser una bona alternativa per aquest pont de l´1 de maig. Ens situem a la comarca de l´Alt Empordà, i en concret a la serralada de l´Albera, al petit poble de Cantallops. Al poble hi podreu accedir fàcilment per la carretera nacional II que us porta a la Jonquera, i just a l´última rotonda abans d´arribar-hi, ja trobareu un indicador de Cantallops que us farà girar a la dreta. Aquesta carretera comarcal estreta us portarà sense pèrdua al petit poble de Cantallops, des del qual un indicador us menarà, per una pista forestal de 6 km, a les immediacions del castell. El camí està en bon estat i es pot fer amb un turisme sense problemes. Us recomano deixar el cotxe a la vora del camí després d´haver recorregut uns 4 km aproximadament, i just quan a la vostra dreta ja s´albiri majestuós el castell, tot i que encara a molta distància. Aparqueu el cotxe a la cuneta i feu a peu (1 hora i mitja) i pel mig del bosc el camí que primer descendeix i després voreja el riu que us portarà fins al pont que el travessa, i que a l´esquerra us conduirà cap al veïnat de Requesens (30 minuts a peu). Si d´aquí seguiu i teniu ganes de caminar podreu arribar fins el Puig Neulós, el pic més alt de la serralada de l´Albera. En canvi, si des del pont tombeu a la dreta arribareu amb menys de 10 minuts a l´entrada del castell de Requesens. Un peculiar castell medieval documentat ja el 1050, i un dels més grans de la seva època, però que curiosament mai fou escenari de grans guerres. Malgrat que ha sofert múltiples modificacions i algunes amputacions, i tot i estar en l´actualitat bastant deteriorat, degut als estralls que li causaren els militars sense escrúpols que van allotjar-s´hi durant la guerra civil, continua conservant el seu encant misteriós, sobretot a la zona de les galeries d´accés (algunes secretes) a les diferents estances del castell. Porteu un lot, us anirà bé.

El castell el trobareu obert durant els caps de setmana, dissabtes i diumenges, d´11 matí a 8 tarda, i l´entrada no us costarà més de 2€ (entrada simbòlica de manteniment). Ningú us acompanyarà i tampoc no hi trobareu guies, només un senyor just al cobert de l´entrada us entregarà un full amb un planell del castell (il·legible) i a partir d´aquí vosaltres mateixos us fareu la ruta. La curiosa visita val molt la pena i la vista des d´una de les parts més altes del castell no té desperdici. Un detall a contemplar són algunes de les reixes que protegeixen les finestres, obrades en forja i molt ben treballades.

Un cop acabada la visita podeu fer un bon recés tot fent-vos passar la gana a la Cantina del veïnat de Requesens, on amb una mica de sort podreu degustar un molt bon civet. La cantina us la trobareu al costat de l´església. Amb la panxa plena podreu desfer altra vegada el camí. Si us decidiu, que us vagi molt bé!

Del Coll de Manrella a Serrabona

Gairebé 70 anys després que centenars de catalans republicans s´exiliessin cap a França pel Coll de Manrella i el Coll de Lli, a principis de febrer de l´any 1939, entre ells, molts dels membres del govern català de la República, inclòs el President Companys, així com el President d´Euskadi, José Antonio Aguirre, aquells camins de cabres continuen gairebé igual de com els trobaren tota aquella gent. A més, aprofitarem per acostar-nos a contemplar la joia del romànic català, l´abadia de Serrabona, situada a l´Alt Rosselló i en concret a Boule d´Amont, amb la seva espectacular tribuna esculpida i treballada en marbre rosa de Rià. Fer la ruta complerta ens ocuparà tota una jornada de primavera de més de 8 hores però amb el bon regust d´haver tastat un bocí més d´aquest petit o gran país.
Per anar-hi, primer us haureu d´apropar a la comarca de l´Alt Empordà, i en concret al poble més alt i més petit de la comarca, La Vajol (passant per la Nacional II, en una de les rotondes abans d´entrar a la Jonquera, ja es troba indicat) tot passant abans per l´Agullana, on el febrer de 1939 el president Companys, així com d´altres consellers de la Generalitat republicana (entre ells Tarradellas, Pi i Sunyer,etc..) o personatges il·lustres com el mateix mestre Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, o Mercè Rodoreda, van allotjar-se al Mas Perxés, una casa pairal al costat de la carretera que va cap a la Vajol. Abans d´arribar a la Vajol un trencant a la dreta mena cap al Coll de Lli i cap al coll de Manrella, però abans arribeu-se fins a la Vajol, podeu fer un most a Ca la Conxita, un colmado singular al darrera de l´església romànica de Sant Martí (del s.XII i amb una peculiar escala exterior que dóna accés al campanar), i tafanejar el petit “museu” a l´aire lliure sobre el record de l´exili, que hi ha just en un racó al davant del monument al miner. No us perdeu les notes manuscrites d´alguns dels veïns de l´època que es troben dins d´una petita “vitrina”, avui en molt mal estat.

Si torneu enrera, i agafeu la carretera que mena fins al Coll de Manrella (podreu fer badar la vista en un dels miradors de fusta que trobareu al costat de la carretera, algun dels quals abraçats per la vegetació, símptoma evident que poca gent s´hi atansa) en pocs minuts hi arribareu i en el cantó dret del plà hi sobresurt el monument (no massa aconseguit) al President Companys, on un escrit amb lletres juntes ens enarbola el sentiment de país. Just al costat esquerra del monument, i amb molta més claretat, l´epitafi de la gran pedra és per recordar (no us el desvetllaré!). Donat que el pas del Portús estava molt més controlat, i tambñe molt colapsat, és per aquest punt per on van passar també durant els primers mesos de l´any 1939 molts catalans que començaven el llarg camí de l´exili, tot i que el President Companys, i el President Aguirre, van exiliar-se pel Coll de Lli, el dia 5 de febrer de l´any 1939 (el dia 1 de febrer havia caigut la nostra ciutat), juntament amb el conseller Josep Tarradellas i Carles Pi i Sunyer. Des del plà del Coll de Manrella, ara cal recórrer durant uns pocs minuts uns centenars de metres per una pista forestal (amb no massa bon estat) que davalla cap al primer poble francès de la Catalunya Nord, Les Illes, on un altre megàlit recorda el pas dels republicans per aquelles contrades.

Si heu decidit passar pel Coll de Lli, podeu arribar-hi per la mateixa carretera que us porta al monument però si molt abans d´arribar-hi us desvieu a l´esquerra, al cap de 50 metres després de l´únic restaurant que trobareu en aquesta carretera (restaurant Camaulis), i seguiu durant 5 minuts per la pista forestal en direcció a l´ermita de les Salines, sense arribar-hi. Des de dalt del Coll de Lli també podreu accedir al poble de les Illes, i aquest si que és el camí que va recórrer Companys i el seu seguici.
Des de Les Illes, podeu optar per anar fins a Ceret, capital de la comarca del Vallespir i la cuna de moviments artístics com el cubisme i fauvisme, on pintors com Picasso, Matisse o Juan Gris, van establir-s´hi una temporada, i on es conserven obres seves en el Museu d´Art Modern, on a l´entrada hi ha un espectacular mural del mestre Tàpies; i després us recomano anar a l´abadia de Santa Maria de Serrabona (s.XI), on podreu gaudir de l´obra mestra del romànic català, la Tribuna esculpida de Serrabona que començà a obrar-se abans de l´any 1150.
Per arribar-hi des de Ceret haureu de fer uns quants kilometres per carreteres comarcals molt estretes, serpentajades i boniques, per les que pocs cotxes hi circulen. Així, agafareu des de Ceret la D615 en direcció Boule d´Amont, per continuar per la D13 i després per la D618 i que ja no deixareu fins que un trencant a mà esquerrà us indicarà el Priorat de Serrabona. La visita val molt la pena, sobretot per la tribuna esplèndida que divideix l´església en dues parts. L´abadia està oberta cada dia de les 10 del matí fins les 6 de la tarda i és d´agrair trobar la informació, també, en català. Si arribeu fins aquí, haureu completat una jornada maratoniana però tornareu a casa amb el convenciment d´haver aprofitat al màxim l´escapada.

L´empremta del Bisbe Oliba

Si sou dels que us agraden els simbolismes històrics, no podeu deixar escapar l´oportunitat de poder veure (i fins i tot tocar) l´ara sobre la qual el Bisbe Oliba (introductor del romànic llombard a Catalunya, impulsor de la Pau i Treva, fundador de Montserrat, Bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà) estampar del seu puny i lletra l´empremta del seu segell (signatura) fa més de 1000 anys.

L´ara es troba a l´altar de l´església de Santa Maria de l´Abadia de Sant Miquel de Cuixà, molt a prop de Prades, a la Catalunya Nord. L´estampa de la seva signatura es troba en un extrem del cantó dret de l´ara de l´altar, que està coberta amb un mantell gruixut. L´ara, que antigament havia format part d´un monument romà, va passar a servir com a llosa de balcó d´una casa d´un petit poble francès, fins que no fa pas més de 50 anys va tornar a presidir l´altar de l´església de l´Abadia de Sant Miquel de Cuixà. En un dels extrems del claustre hi ha una placa que commemora un dels poemes famosos de Mossen Cinto Verdaguer sobre els dos campanars de Sant Miquel.
No cal dir que la visita a l´abadia de Sant Miquel de Cuixà és gairebé una obligació per tot el que en ella s´hi conserva, i per la contundent empremta que el Bisbe Oliba hi va perpetuar, ja sigui amb la cripta rodona que feu construir, o les dues torres-campanars romànics (de les que només se´n conserva una), o el gran claustre amb el peculiar marbre de color rosa, juntament amb l´esmentada església de Santa Maria.

El forat de Sant Ou i el plà de Sant Pere

El forat de Sant Ou és un avenc de més de 70 metres de profunditat situat a la comarca del Ripollès, a prop de Gombrèn, del castell de Mataplana i del Santuari de Montgrony. El lloc ha estat objecte de moltes llegendes, la majoria d´elles relacionades amb les disbauxes del Comte Arnau, l´amo i senyor d´aquestes contrades. Segons la llegenda, alimentada al llarg dels anys pels habitants de la zona, era aquest l´avenc per on el Comte Arnau s´esmunyia per anar a fer “visites” a les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses i per on s´escapava, també, quan era perseguit. No va ser fins la primera dècada del segle XX, quan Mossèn Norbert Font i Sagué, introductor de l´espeologia a Catalunya, explorà per primer cop l´avenc, tot certificant des del fons del forat que aquest no tenia sortida ni cavitats subterrànies. Malgrat tot, la seva espectacular profunditat ha estat la que ha seguit alimentant durant anys aquestes llengendes. En l´actualitat el forat es troba protegit per unes valles de fusta que alerten del perill de caiguda. Més enllà de la curiositat de l´avenc, l´excursió és molt recomanable per la visita a la capella troglodita, l´església de Sant Pere (podeu demanar les claus de l´església a l´hostatgeria i us les deixaran sense problemes, tornant-les és clar!!) i la passejada divertida que farem i en la que visualitzarem, durant el primer tram, una extraordinària panoràmica del Pedraforca.

Com arribar-hi:
Cal dirigir-nos a Campdevànol i d´allà continuar la carretera que va fins a Gombrèn, i uns pocs kilòmetres després de passar el poble trobem a la nostra dreta el trencant que ens porta al Santuari de Montgrony. Tot i que s´hi pot accedir des d´una pista sense asfaltar que trobem a la nostra esquerra, poc després de deixar la carretera principal i abans d´arribar a dalt del Santuari, la meva recomanació és pujar amb cotxe fins al Santuari de Montgrony (anomenat la Covadonga Catalana) i on es diu que els àrabs mai van poder arribar. Un cop a dalt, deixarem el cotxe a l´aparcament. Just entrar i a l´esquerra de l´hostatgeria del santuari s´hi enfilen unes escales que porten a la petita capella troglodita on fou trobada la mare de deu (podeu pujar al diminut segon pis de la capella i fer sonar la campana!). Ara cal continuar pujant però per les escales excavades a la roca que segons sembla feu construir el mateix Comte Arnau per poder accedir al Plà de Sant Pere i una mica més amunt a l´església romànica que porta el mateix nom. Cal dir que fou el bisbe de Vic, Josep Morgades, qui veient la degradació d´aquesta església en començà la seva restauració cap a l´any 1880. Si ens tornem a situar al plà, resseguint el camí vallat amb barana de fusta que voreja el cingle arribarem fins a l´inici del “camí del mal pas” (estret, cantallut i amb baixades i pujades) que ens guiarà, vorejant l´espadat, fins un camí que després d´una forta pujada ens portarà fins l´avenc de Sant Ou, deixant a baix a la nostra esquerra el refugi de les Planelles. El recorregut (anar i tornar) el podem fer tranquilament en poc menys de 2 hores.

Ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca

Situada a la comarca del Plà de l´Estany, l´ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca, és una cavitat natural d´orígen eremític que es troba en un espadat sobre el riu Fluvià. Actualment encara s´hi conserven els murs que la van delimitar de l´espadat, una arcada gòtica exemplar i les restes del que fóu una cisterna. Dins la cavitat s´observa amb claretat l´aprofitament de les parets naturals del fons de la bauma per a la construcció de l´ermitatge. El primitiu tancament de la bauma podria datar de l´època de les ermites troglodites, entre els segles V a VIII, tot i que és obvi que ha sofert modificacions posteriors que han configurat el seu aspecte actual. De totes maneres, el lloc respira recés i silenci i val molt la pena acostar-s´hi. A més, pel camí que hi mena, trobarem les restes del que fou un petit santuari, el de Sant Esteve de Bassets.

Aquestes són algunes de les indicacions per tal de trobar-la sense masses complicacions. Hem d´arribar-nos a Banyoles i un cop allà agafar la carretera que porta a Esponellà, tot desviant-nos abans en direcció al poble de Crespià. Just entrar al poble apareix a mà esquerra un indicador que ja senyala Sant Miquel de la Roca i també Sant Esteve de Bassets. Al cap d´uns metres, una pista forestal (en bastant bon estat) que en alguns llocs ens deixarà veure el riu Fluvià a sota, ens guiarà cap a l´ermita. Cal prestar atenció perquè l´últim indicador de l´ermita, just al costat d´un camp, es troba a terra i ens pot passar desapercebut. Un cop aquí, cal deixar el cotxe i un camí molt estret però fresat (al principi) ens menarà fins a l´ermita.