Obriu l´armari, deixeu-hi la mandra, les noses i els problemes, i sortiu a fer un tomb per qualsevol ciutat, poble o vila d´aquest petit país perquè avui pels carrers i places es vendran bons desitjos, i amb roses i llibres, construirem noves il·lusions i farem sentir una mica millor la gent que ens envolta i el seu esglai serà la nostra recompensa. A més, avui és un d´aquells dies que es pot copsar amb majúscules l´arrelament de tots els catalans a la diada de Sant Jordi (de la que el Bisbe Oliba en fóu un dels més grans impulsors), el segon patró de Catalunya (des del 1888 la Mare de Déu de Montserrat li va prendre el primer lloc) i apendre i fer notar que quan és el poble, tot junt i sense exclusions, el que festeja la diada, aquest país enarbola i projecta la seva raó de ser, i ho fa amb convenciment propi i sense provocar ressentiment al·liè. Penseu-hi un ratet i us n´adonareu. Us deixo perquè vaig a obrir l´armari i a fer un tomb per la meva ciutat. Bon Sant Jordi 2007!

Aquest és un reconeixement personal i polític a l´alcalde Jacint Codina, al meu alcalde, del qual, deixeu-m´ho dir, n´estic orgullós. Els que em coneixen, saben que no acostumo a fer elogis dels que no n´estic convençut, o senzillament que no em crec. I aquest, me´l crec i el faig convençut. Crec que és de justícia que, més enllà de les diferències polítiques que puguin haver-hi, se li reconeixi públicament l´estima, el compromís i la feina feta per la ciutat durant tots aquests anys. I de tot el que podria dir, em centraré, únicament en un aspecte.
Jacint Codina ha estat, per damunt de tot, un home compromès amb la ciutat de Vic. Ha anteposat sempre (i això és d´admirar pels temps que corren!) l´interès de la ciutat, per sobre de l´interès partidista. No cal que en posi exemples, doncs per tots són ben coneguts. El seu partit és la ciutat, com li agrada dir en ell. Se l´estima. I la raó l´empara quan ho diu (no entraré a valorar els últims mesos i la gestió de la crisi per la seva incertesa a l´hora de repetir o abandonar el càrrec en el si de la coalició de govern). I deixeu-me dir que aquesta és la virtud que he admirat més de l´alcalde Codina, la seva capacitat de prioritzar sempre l´interès de la ciutat. Això, encara que sembli obvi, no sempre és fàcil, i més en una ciutat com Vic que desperta anhels i cants de sirena a sectors econòmicament potents que es mouen amb cintura per les burocràcies municipals. És aquesta actitud ferma i impassible en la defensa de l´interès de ciutat la que permet governar sense hipoteques, sense favors, la que permet tenir la consciència tranquila i sobretot marxar amb les mans netes. I d´això en puc donar fe. I aquesta és una constant vital pel desenvolupament urbanístic, econòmic, cultural i social d´una ciutat. Són els fonaments de la política municipal sobre els que es configura tota la trama d´una ciutat. Podrem estar d´acord o en desacord en com es configura la trama, però no en com es fonamenta. I en un altre post, ja parlaré de la projecció de la ciutat, en el present i en el futur pròxim, dels seus problemes i dels seus reptes, i en definitiva de quins crec que són els eixos a seguir per vertebrar la ciutat dels pròxims deu anys.
Ara, però, només volia deixar constància del meu humil i personal reconeixement a un alcalde honest que va dir-me, en to simpàtic, ara ja fa uns quants anys i dins l´església dels dolors el diumenge del mercat del ram, que per ser alcalde de Vic es necessitaven dues coses (anar a la processó dels armats i córrer davant dels caps de llúpia) i que estava content que de moment ja en complís una. Ha estat i és per mi, com a ciutadà i regidor, un gran alcalde per la meva ciutat.

Xavier Rubert de Ventós, en un llibre de fa uns quants anys, titulat “Catalunya: de la identitat a la independència” prologat per Pasqual Maragall (molt ben prologat i en molt d´encert), ja reflexionava si mai seriem capaços de fer entendre la nostra singularitat a la resta dels pobles d´Espanya. Reportatges com l´emès per Telemadrid “Ciudadanos de segunda” sobre la discriminació de la llengua castellana al nostre país, són dels que fan posar la pell de gallina i estimulen els anhels de secessió. Companys, no us hi empipeu, però mai cal perdre l´esperança, per ínfima que sigui. Pallach i Serra i Moret segurament pensarien el mateix que em ve al cap a mi. I a vosaltres? Podeu veure fragments del reportatge al final d´aquest blog, i opineu i deixeu el vostre comentari.

Aquest eslògan, La France Présidente, s´assembla molt al que va fer servir (“El pueblo, Presidente!”) l´incombustible sandinista i ara de nou President de la República de Nicaragua, Daniel Ortega, en les últimes presidencials d´aquest país celebrades al novembre de l´any passat, i que va tornar a catapultar al poble a la il·lusió colectiva enarbolant-lo des de la base, de baix a dalt, i els resultats en primera volta ja van adjudicar-li la presidència. Ségolène Royal, salvant les distàncies, també va buscar ja durant les primàries del seu partit, com també durant la precampanya, i sobretot a partir d´ahir, en plena cursa electoral cap a l´Elisi, catapultar al poble francès a la il·lusió col·lectiva, de baix a dalt i a més entenent a la perfecció que el seu tiratge no anava vinculat tant a les sigles del partit com a la seva capacitat de transmetre amb sinceritat que ella representava una nova etapa, més enllà de les visions partidistes dels partits. I a priori ho ha aconseguit amb un argument ben simple, il·lusionant als francesos dient-los: els miro a vostès, i em veig a mi. No li ha calgut dir que entenia quins eren els problemes dels francesos, sinó que ella es reconeixia entre ells i era una més d´ells. I en un primer moment no els va convèncer amb grans discursos programàtics, sinó integrant la política en la cadena de problemes quotidians dels ciutadans, il·lusionant-los a l´evidenciar anar més enllà de les visions partidistes dels grans partits estatals. Malgrat les ferotges crítiques d´elefants polítics del seu propi partit, i de l´ambigüetat magistral del seu propi company F.Hollande, aquesta rebel, amb una pàtina fina de “savoir faire” a l´estil Mitterrand, ha aconseguit engendrar una nova relació amb la política que té a veure més amb les experiències dels individus que amb les concepcions ideològiques. No en va, fa seus valors que podrien semblar de dretes, com la família, l´ordre o la disciplina però que forment part de l´entramat d´experiències múltiples de les persones, i que pel fet de ser-ho, esdevenen claus per vertebrar un nou futur amb un major encaix civil. I si la defensa d´aquests valors, com de molts d´altres, comporta contradiccions ideològiques, segurament és que la societat en sí és contradictòria i llavors nosaltres no podem anar contracorrent. Fixeu-se, a més, que quan ha intentat tornar-se a posar la cuirassa partidista i fer jugar els elefants del seu propi partit, això li ha jugat en contra, i al carrer ha perdut pistonada.

Ségolène Royal, guanyarà o no, però en qualsevol cas haurà marcat una línea a seguir per molts dels partits europeus, fins i tot pel propi PSC, que després del revés electoral de les passades autonòmiques, salvat (i ben salvat) pel bon govern d´entesa, haurà de decidir quin és el seu nou full de ruta per foragitar les incredulitats i captivar de nou l´electorat. Pels catalans, però, Ségolène Royal pot enterrar aquell naftalí estil jacobí de fer política i estimular i fomentar que, en els Pirineus Orientals, i en el camp, per exemple, de les escoles de la Bressola, un marc jurídic més òptim pugui donar satisfacció a les demandes de les famílies d´aquest departament francès , tot respectant el projecte pedagògic i lingüístic d´aquestes escoles. Espero no equivocar-me, i confio en la resposta de Ségolène Royal a la carta de la Bressola (2a part).

Woody Allen solia relacionar la màgia i la política amb una bona paròdia, quan, en un ambient distès, acostumava a explicar aquell vell afer del mag que feia un gest i desapareixia la fam, en feia un altre i desapareixia la injusticia, i en feia un altre i desapareixia la guerra; i el polític feia un gest i desapareixia el mag! Sóc dels que crec, potser per pròpia experiència, que la màgia i la política tenen més punts en comú dels que a priori ens pensem. D´entrada, sense por a equivocar-me, diria que la màgia i la política es fonamenten en el sentit comú. La màgia acostuma a fer-ho, la política de vegades se n´oblida. Però tot i que tenen objectius diferents, comparteixen el mateix beneficiari, la gent, el poble, en definitiva. Per tant, el seu client potencial és el mateix. Per arribar a ells, segueixen camins diferents però utilitzen el mateix instrument, la paraula i el diàleg (de fet, el mon seria diferent si no amputessim mai ni la paraula ni el diàleg!). Ara bé, tant el mag com el polític necessiten d´altres variables que complementin l´instrument de la paraula. Perquè els mags i els polítics poden parlar molt, però transmetre poc. I no només això, sinó que quan parlen han de fer-ho amb il·lusió i empatia perquè necessiten convèncer. És per això que el mag i el polític han de ser líders, i demostrar la seva capacitat de lideratge exercint-lo sense estridències. I en relació això, l´actitud personal pren un relleu important perquè els espectadors, com els ciutadans, se´ls pot confondre, però no enganyar, perquè el públic, com el poble, lluny de ser “tonto”, és savi. El mag i el polític han de liderar, no desafiar. El mag que desafia el públic, és com el polític que subestima el poble. L´actitud desafiant situa el mag (i el polític) en un colofó superior al del públic, i això acaba generant distància entre ells. I la distància genera distància i aquest registre serà difícil, per no dir impossible, de salvar. En fi, ja ho veieu, que aquestes dues disciplines algunes complicitats deuen tenir en comú. Per tant, ves a saber si el decàleg del bon mag, pot ser també el decàleg del bon polític. Ai las! Esperem que a tots els candidats de Vic els hi agradi la bona màgia perquè així faran bona política. Vinga, i pels curiosos i pels que m´ho heu demanat (homes de poca fe!), una foto us he trobat (festa del paper de Sarrià de Ter, Girona, 2005), però ja us avanço que aquest mag si que no és pas dels bons!

Malauradament, els catalans tenim la culpa de moltes de les coses que ens passen. Ho dic amb recança, però és ben cert que tal i com deia el president Companys, Catalunya només ens té a nosaltres. I nosaltres a vegades semblem oblidar-ho. Segurament de la nació en fora no ens hi ajuden gens, al contrari, ens hi posen tots els pals! Però no tots els mals provenen de fora. Alguns mals neixen i moren dins del Principat, i a l´ombra del mateix govern. I la cultura n´és un exemple. Però tot i que podriem parlar, i molt, de la llengua i del seu galopant desús social, o del periple constitucional de l´estatut (que em fa més por que una pedregada!), o de la indigna amputació de TV3 al País Valencià, avui us vull parlar de la germana pobra de les arts escèniques, la que s´emporta més pals, la de l´art del circ. I l´últim pal se l´ha endut fa pocs dies la companyia que fou Premi Nacional de Circ l´any 2005, el Circ Cric, quan per primera vegada en aquest país, dins dels Premis Nacionals de Cultura, s´atorgava un Premi Nacional a la disciplina que representa el compendi de totes les arts escèniques. Reconec que tinc certa predilecció per aquesta art escènica, igual com la tinc per la màgia, però aquesta no és una reivindicació de segona, sinó de primera, d´aquelles que queden a l´ombra i que estan lluny dels flaixos dels mitjans, però de les que ajuden a fer país. I és que en aquest país culturalment tant ric, es pot consumir cultura al Liceu i en una carpa de circ català contemporani, com la del Circ Cric. I aquesta companyia, una de les poques que havia consolidat un calendari de gira per tot el Principat, ha hagut de suspendre la gira 2007 perquè no troba un marc legal real que l´empari ni un protocol cultural que l´avali, malgrat que sobre el paper sigui el propi estatut (art.127.1.d) el que en garanteixi el foment. Però sembla que només sigui sobre el paper. I ara els papers els portem molls. Ras i curt, qui vulgui consumir circ català al 100% ja no podrà fer-ho. En tot cas, que vagi al Cirque du Soleil, però que sàpiga que aquesta gran companyia quebequesa de l´any 1984 (avui sens dubte un bon referent comercial i professional), neix en un país sense massa tradició circense gràcies al reflex del circ contemporani europeu, del qual el català, juntament amb el francès, n´era un bon referent. I aclareixo una cosa per a profans, o per a polítics de bandera fina: el circ contemporani català no té res a veure amb el circ convencional (el de feres i domadors o Torrebrunos i Angels Cristos!). Cometre aquest error és no diferenciar un porc d´una vaca. Per tant, d´aquells de qui depengui diferenciar el porc de la vaca, n´espero una actitud compromesa i decidida al servei del país, perquè són les persones les que dignifiquen les banderes i no les banderes les que dignifiquen un país.I el Cric Cric també és país. Llàstima que en moments com aquests, de les persones que rebin mostres de suport els components del Circ Cric siguin majoritàriament dels seus fidels seguidors i del públic en general, i no dels compatriotes i activistes culturals, com si que ho feren molts anys abans i quan aquest moviment circense català començava a caminar, personatges il·lustres i de l´alta cultura, com l´entranyable Joan Brossa, Joan Miró, J.V. Foix o Eugeni d´Ors per anar més enllà. Tots ells eren ferms defensors d´aquest espectacle i avaladors de la seva emancipació i trajectòria. És en moments com aquests, on aquell “petit país de campanars” necessita albirar-se ben amunt.

Un ciutadà de peu, vigatà de tota la vida i amb posat austriacista, textualment m´acaba de dir: l´alegria ha durat poc!. I jo li he afegit (amb rialla inclosa): mireu, encara se n´escaparan “barato” (perdoneu el barbarisme!).
I crec que aquesta és la veritat, i tant que si! En l´últim minut, com si d´una salva divina es tractés, UDC ha parat el cop i ha empatat el partit en l´últim minut d´or. Ambtot, caldrà veure si Josep Maria Vila d´Abadal és a temps per sembrar el camp, molt àrid ja pel cremàs dels últims dies. No obstant això, i vist tal com ha anat tot, la coalició s´ha salvat i la sang no ha arribat al riu…però si a les vores! Però amb quinze dies tot estarà net com una patena…