Josep Pallach, 31 anys després

Ara fa 31 anys, a les 2:30 hores de la matinada del dimarts 11 de gener de 1977, moria prematurament d´una crisi cardíaca dins del cotxe particular que el traslladava d´Esclanyà (Alt Empordà, Girona) a Barcelona, quan ja només era a 500 metres de l´hospital, qui, en paraules del President Jordi Pujol, va ser un dels millors líders polítics d´aquest país, Josep Pallach. Les circumstàncies de la seva mort feren agilitzar d´urgència l´obertura de la primera unitat coronària a l´hospital de Girona. Sempre s´ha dit que d´haver existit ja la unitat a Girona, Pallach hagués pogut sobreviure. Fill d´una modesta família figuerenca, l´ideari i la influència política del seu pare, membre d´ERC i elegit regidor de l´Ajuntament de Figueres l´any 1931, el va marcar per sempre. Josep Pallach, morí només 30 hores després d´haver estat elegit, no sense oposició, Secretari General del PSC-Reagrupament, en el marc del III Congrés del seu partit, celebrat el cap de setmana del 8 i 9 de gener. Un cop reelegit, Pallach va cloure el Congrés i va acabar el seu discurs demanant un aplaudiment pel Secretari General d´ERC i amic seu, Heribert Barrera (amb qui havia compartit la presidència col·legiada del primer Reagrupament (RSDC: Reagrupament Socialista Democràtic de Catalunya)), i presentant l´adhesió del seu partit, entre d´altres, a la campanya pro premi Nobel per a Xirinachs i per la campanya pro monument al President Macià organitzada pel diari Avui. L´endemà dilluns, tot i trobar-se ja cansat, continuà les classes a l´Institut de Ciències de l´Educació de la Universitat de Girona. Però retornà a Esclanyà cap a les 7 de la tarda conduint personalment el seu Renault 16, després de tenir símptomes d´alteració del ritme cardíac i perdre parcialment la visió. Ja a casa, va visitar-lo el metge de capçalera i un cardiòleg. La urgència féu traslladar-lo a Barcelona, on morí.

Després de la seva mort, són molts els que, sense escrúpols, no van tenir vergonya en lloar els mateixos postulats que en vida havien detestat i en molts casos, bandejat. Alguns reconeguts socialistes, avui encara amb importants responsabilitats dins del PSC en foren els més baladrers. Els era molt difícil d´entendre l´ideari socialdemòcrata i la radical catalanitat de Pallach, que el feia emmirallar més amb Europa que no pas amb Espanya, amb la que volia trobar fòrmules imaginatives per federar-s´hi partint d´una Catalunya nacionalment plena. No en va, algunes de les seves afirmacions més cèlebres, encara avui inèdites per molts, com que “amb la independència d´aquest país s´hi ha de pensar sempre però no parlar-ne mai” o “ que una persona no és lliure si el seu poble no ho és” han estat sempre poc enarbolades pels que en teoria eren els seus companys de viatge. Aquest ideari, social i nacionalment massa avançat per les èlits socialistes més marxistes i puritanes, féu que mai no trobés l´encaix idoni en aquests cercles, però si deixés una forta empremta en l´espectre polític català. Ara, 31 anys després de la seva mort, aquest post n´és un record.