“juntos siempre”

En el Congrés del PSC, Zapatero ho ha dit clar: “juntos siempre”. Un cop d´esperó letal. Renunciant al grup parlamentari propi a Madrid, el PSC ha tornat a perdre l´única oportunitat d´oxigenar-se política i nacionalment. El PSC mai podrà vertebrar l´esquerra nacional d´aquest país si no disposa d´un grup propi que li retorni la credibilitat. Alguns ens hi vam deixar la pell reclamant-lo. I mai ens en vam sortir. En aquest congrés tampoc ho han aconseguit. Mai hi ha hagut la voluntat política per fer-ho. I Montilla, amb un discurs dur en les formes però tou en els fets, ja no parla de vertebrar l´esquerra nacional d´aquest país, sinó de vertebrar-ne el centre. És la deriva d´un projecte basat i fonamentat en la gestió per apoderar-se d´un espai que reequilibri l´hemorràgia de vots socialistes dels últims comicis autonòmics i locals. Es viu en un bucle pervers que ofereix la major quota de poder de la història a canvi de la menor representativitat social que es coneix. I ara per enamorar els espais de centre que orbiten al voltant d´una coal·lició d´interessos políticament organitzada li caldrà estabornir abans els seus socis de govern, culpabilitzant-los a ells de fer embarrancar el “barco” d´entesa. I és que es busca canviar de “barco” i si convé, de patró. De fet, a qui li importarà ser el President d´un país on no hi passarà mai res? La sociovergència, o la consolidació vitalicia del new establishment, farà d´aquest país un producte envasat al buit imperturbable en el temps.