Pobre gent. Estan fins els cataplins que turistes xafarders depredadors de souvenirs “highline” encastin la punta del seu nas llardós als vidres de les portes que donen accés a l´estança familiar. Els baixos d´aquesta curiosa finca i el mobiliari del seu interior poden convidar a fer-ho. Però d´aquí a obrir la porta, passejar-se per l´estança privada i demanar als comensals que hi ha assentats a taula (collons els propietaris!) quin és el preu de les làmpades que hi llueixen hi va un bon tros. I es veu que no són pas desgraciadets els que s´hi atreveixen, sinó més aviat metropolitans amb dèria consumista que la hipoteca els apreta poc. Tants com n´entren, però, surten ben pentinats. Faltaria més. En Llorenç no està d´òsties. Això si, la nota que veieu a la foto, escrita en 4 idiomes, ha fet augmentar encara més la gent que encasta el nas al vidre, però ha exterminat d´arrel el turista xafarder que obria la porta i es passejava per dins. Amb turistes així on anirem a parar? Turisme de borratxera no, turisme de xaferderia, tampoc! Per xafarderies, a llegir l´Hola o a mirar la Patrícia des de la tele de l´hotel.
PD: la foto està feta en un bonic i preuat poble on la seva mítica silueta blanca ha estat immortalitzada arreu, i situat a la costa batejada per Ferran Agulló el 1908.
Calella?