Quina putada, Sefarad!

Si algú creu  que ahir al Congrés dels Diputats els 25 diputats del PSC van sentir-se incòmodes votant en contra de la resolució unitària del Parlament català (ja de per sí més desbravada que una coca-cola oberta) forçada pel President Montilla és que viu a la parra. Els 25 diputats del PSC a Madrid no han tingut ni tindran mai cap remordiment en aquest sentit. És més, saben des del mateix moment que els comuniquen que van a llistes per Madrid, les regles no escrites del cortès privilegi. Als escollits se’ls fa sempre, elegantment, aquest advertiment: “trencar la disciplina de vot a Madrid és com haver de triar entre el pare (PSC) i la mare (PSOE), i vosaltres, companyes i companys escollits, voleu tenir pare i mare sempre, no?”. Carme Chacón, forjada a les galeres del Baix Llobregat, és l’artífex del postulat. L’administra amb mà de ferro. I tot i que en el PSC continuen vives, malgrat haver-se fusionat l’any 1978, les 3 ànimes que el van engendrar, PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, la realitat d’avui només és una: a diferència de les altres dues ànimes, minoritària una (burgesia psc-c) i exterminada l’altra (psc-r), la de la federació continua reencarnant-se amb força i inflingint a l’ànima minoritària (més pendent de la jubilació política que de la defensa ideològica) una por freda que els obliga a tancar files. Així les coses, cap ni un dels dirigents del nucli dur del PSC escolliran entre el pare i la mare. Sentimentalment no poden. Escac i mat. Evidentment, però, res no és gratuït i aquells que van catapultar Montilla al càrrec ara el sepultaran per sempre. Montilla se’n fa creus. Els seus l’han venut. Montilla convers, li diuen. El càrrec l’ha fet triar. I és que Sefarad, escoltant, va aprendre. Només la minoria burgesa és qui ara l’aguanta. Els obrers metropolitans i els ascendits de coll blanc de la vella federació l’han engegat  a dida. Quina putada, Sefarad!