Dir-se el Sí entre neveres i entrepans

Dia esplèndid. Caminada de vigília d’estiu. De sobte, m’aturo encuriosit just abans del recòndit indret i en la distància, penso: no pot ser. A la sorra, un públic de nevera i entrepà esguarda ansiós d’aplaudir l’efemèride. El fotògraf es contorsiona per captar l’onada blanca i els nuvis alegres, sense que la nevera ni l’entrepà de xoriç espatlli la instantànea. Mirades furibundes des de tovalloles de propaganda assetgen els avorrits convidats que semblen criticar amb sorna l’espectacle arenós. Els vestits curts i arran de moqueta de les convidades frígides a l’enllaç estival fan espornejar quatre ulls d’armaris amb potes que engoleixen xibeca barata arran de platja. Durant la cerimònia, el xiuxiueig enverinat d’uns i altres sembla amansar el soroll de les onades. Sense música ni micro, l’escenari de sorra esdevé el mercat de Calaf i ofega el que imagino era el “Sí” nupcial. Un petó marrano dels nuvis, fet des del cabreig i no del festeig, acaba sentenciant una cerimònia nefasta. Ni els aplaudiments conjunts de víctimes i botxins, units per uns instants, aconsegueixen amainar les llàgrimes d’una núvia que enfadada ressegueix sola el camí de sorra de tornada. Fotografio, perplex, les restes del gran dispendi (quina calerada fer arribar tot això a peu de platja!!) que pels nuvis desconeguts ha acabat amb una gran decepció. Neveres, entrepans i domingueros són mals companys per dir-se el Sí!

La pedra que volia (o no) ser paret

Anècdota curiosa de tot just fa 10 minuts. Un nen (que sembla estar d´excursió amb l´escola)  em sorprèn per la Plaça i mentre amb una mà sosté un paper i a l´altra un entrepà, em diu: li importa contestar-me una pregunta senyor? L´atribut de “senyor” em fustiga però assenteixo a la pregunta. I el nen m´espeta: Vostè creu que tota pedra vol ser paret? Com?-li ho demano-Ell repeteix: si creu que tota pedra vol ser paret. Frepat per la curiosa i matinera pregunta faig assentar-lo al banc del Merma (nen que aquí i podem estar estona!!). Ja assentats, li demano: com et dius i quants anys tens, trempat? Dídac i tinc 8 anys, em contesta. Tot i que el posat s´assembla poc al de “mecanoscrit del segon orígen”, crec que en comparteixen l´edat. I d´on ets? d´Olot, em diu. Ep, comencem bé vailet!! (aquest nanu em cau bé!!). Vinga va, anem per feina, li dic. Tota paret necessita pedra però no tota pedra vol ser paret, li dic. I li afegeixo, totes les pedres, com les persones, necessiten vida, i formar part d´un projecte, que pot ser col·lectiu o individual. Si és col·lectiu, la pedra voldrà ser paret. I si és individual, la pedra es quedarà al terra. Tot hi cap, en el mon de les pedres, no trobes?. Rumia un instant i diu: Sí. I riu (es fot de mi??). A cau d´orella, li dic: l´entrepà, de què és? De fuet de Vic o de fuet d´Olot?-li demano. Assenteix amb el cap però no contesta, s´ho apunta i marxa sense dir res més. A mitja plaça es gira, em fa adéu i somriu. Li corresponc. En Dídac d´Olot (àlies el “petit psicòleg”) m´ha fotut el cap a can rumia…què voldria ser s´hi fos pedra, m´autopregunto. Ai làs, bona pregunta…

“il pompino”

port aventuraCarlo Umberto Bonomi, el nou soci italià de Port Aventura, amant del nus francès en les corbates que llueix, podria estar pensant en fer això al parc temàtic líder del sud d´Europa??? L´atracció emularia l´operació econòmica vertiginosa que ha suposat un baló d´oxígen al holding omnipresent de La Caixa. S´immutaria el President Montilla davant d´aquesta baixadeta???

Ricardo no t´emprenyis…

tardorAviat, catifes de fulles. Boscos de mil colors. Tardor despentinada. País de contrastos. Mentre uns s´amaguen rera els símbols per fotre mà al calaix de tots (quins collons, senyor Millet!) d´altres malden per oferir de tot a canvi de poc. Mireu la foto. És a prop del Born. En Ricardo fa des de mudances fins a canvis d´oli de cotxes atrotinats. I no es queixa. Al contrari, mentre enganxa els papers, riu. Aprofito per dir-li que no els hauria d´enganxar a les faroles ni a les façanes. Però no m´escolta tot i que quan marxa es gira i m´espeta això: “y ese cabron de Millet tampoco deberia haber metido la mano!”. Amb el cap assenteixo i li dic adéu. Em renyen perquè m´hagués pogut guanyar un “jec d´òsties”. No ho crec. Però el tio tenia raó…Aixeco el cap i veig les palmeres despentinades. L´abaixo i trepitjo les primeres fulles. Senyal inequívoc que la tardor, com un rellotge, ja és aquí.

El coneixeu?

L´home del canguro (kgr) torna a tenir facebook després que la censura anònima d´algun internauta fes servir aquella pestanyeta “denuncia aquesta persona” que ningú sap perquè serveix o què passa si es fa servir. Ai làs, ara ja ho sap. Els de dalt se li han quedat tot. Ara té feina a recuperar material i amics. Almenys que no recuperi els que l´han denunciat!. Jo m´avanço i sense avisar-lo li aporto material inèdit, sabent que s´emprenyarà però sabent també que en el fons li agradarà!. Gairebé és una peça de col•leccionista aquest video i no és estrany que amb el so enfadós de fons s´hi adormís…i acabés roncant com un “kosako”!.

Festa a dalt la grua

gruateatreFinestra oberta. Nit calurosa. A fora, però com si estiguessin dins dels llençols, uns crits d´ocellots em desperten. Endevino que no són pardals. Massa petits per aquest sorollam. Pel gruix dels càntics, imagino que deuen ser més d´un centenar. Esparverat, mig adormit i a pilota picada, surto al balcó de l´habitació. Aixeco la vista. Negre nit. Miro el rellotge i no veig l´hora. D´on surten aquests xiscles? I ospa tu, els càntics provenen de la zona del nou teatre-auditori. Ai làs, l´enorme caixa de ciment té una sonoritat de puta mare penso…Però no, m´adono que els càntics provenen de dalt la immensa grua que de dia hi feineja. En un braç de la gran grua hi detecto més de 60 gavines “tipus PP” arrenglerades una al costat de l´altra i algunes barallant-se entre elles. D´aquí els càntics esparverats de les que es miren la picabaralla. S´estan divertint?? Agafo mòbil per fer foto, punyeta no es veu res. Intento a la desesperada intervenir des de la distància amb un crit de silenci….tsssssssssssssssss!!!!! Autoritat denegada. Les bèsties en guerra continuen esbatussant-se i les altres vinga a xisclar i esvoletegar-se!!! Fracasso en l´intent de mediar una solució pacífica. L´espectacle gratuït continua i no hi auguro final. La lluita serà llarga. La nit també. Em resigno. La son no perdona i encomano les bèsties al déu del sol… que surti i els aturi la festa. Torno al jaç i m´abrigo. I que cridin…  

Canvi d´armari

armariEm feia molta mandra però ja ho he fet. Ahir al punt de la mitjanit vaig consumar el canvi d´armari. D´hivern a estiu. Va durar 1 hora i quart i vaig acabar trinxat. De fet, ja venia tou del cap de setmana però enfundar i desenfundar 15 tratjos, amb les seves camises i corbates, agota més que en Torrebruno cantant “tigres y leones”. El pròxim armari que em compri (després de la crisi, clar!) serà 3 vegades més gran, o millor encara, una habitació-vestidor i adéu als canvis d´armari. Zapatero, que plan tienes para armarios? no me lo digas que aún pagarás las perchas y yo tendré que pagar el resto. En fi, ara ja el tinc fet. A la tardor, hi tornarem. Això sí, tot i el pal que fa, crec que és una molt bona teràpia. T´ajuda a escollir quin tratjo passa a millor vida i prioritzar quin renova per una temporada mes, quina camisa té els punys gastats o quina no t´has posat gaire, quina corbata té el nus ampla i amb quina pots fer-li el nus francès, etc…N´hi hauria per fer un llibre, “Manual pel canvi d´armari”, o perquè l´Impe n´organitzés una fira o Urbanisme programés l´alçada i la fondària dels armaris. Renoi, quina teràpia! 

Quina llet!!!

maquina-de-lletÉs un èxit, però cal acostumar-s´hi. No és apte per escrupulosos. No ho sóc. Per tant, m´atanço a la “màquina lletera” del Passeig de Vic. A l´esquerra, el dispensador d´ampolles. A la dreta, la “vaca” mecànica. Les instruccions són precàries però dedueixo que, si no portes l´ampolla, el pot o el cassó de casa, necessites comprar l´envàs. 1€ pel de vidre. Sembla més higiènic que el de plàstic, a 0,50€. A la porteta que dona accés a la “mamella” mecànica les instruccions són més  precises. Obrir la portella amb la mà esquerra i col·locar l´ampolla amb la mà dreta. Cal apuntar bé el coll d´ampolla a la “mamella”, doncs de no fer-ho, provocarem un xafastre. Tot i que la “mamella” sembla neta la realitat és quet tothom pot grapejar-la. 1€=1 litre. L´opció pels escèptics, és 0,50€=0,5 litre. Introdueixo l´euro i premo el botonet que mana munyir la “vaca”. Una pantalleta indica com de ràpid raja la “mamella”. S´atura al litre, tal i com li he encarregat. Obro la portella i la llet vessa. És normal diu un avi asidu. És l´escuma que ha sobreeixit de l´ampolla. No passa res, espero pacient que l´escuma s´escoli. Agafo paper de l´expenedor incorporat per netejar l´ampolla. L´olor és autèntica. La llet és de primera. L´avi riu. Li corresponc. Tanco l´ampolla i marxo cofoi a preparar-me el millor Colacao. Avui juga el Barça i l´efemèride s´ho val. 1 litre=1 gol. Espero que el Barça tingui la mateixa “llet” que jo!!!!!   

El colom no ha patit

colomNo semblava està pioc el pobre colom. Simplement badava mentre caminava pel mig del carrer, a les 8 en punt del matí d´avui dissabte. De sobte, la roda dreta d´un Peugeot 106 tunejat fins la bandera l´ha esclafat al vell i corromput quitrà del Portalet, davant mateix dels meus nassos. El gamarús que conduia el cotxe ni se n´ha adonat. De fet, no crec que distingís un poll d´un colom qui anava al volant. Si, en canvi, una llanta 17 d´una de 16. El ja de per si mossut ventre d´un colom s´ha esparcit arreu. Darrera el vidre del porticó m´he quedat frepat. Blanc. M´he rentat la cara i he anat a mercat. I camí de la Plaça he honorat el simpàtic colom. Li he posat nom. Cirili. Un bonic nom per un colom, no? Estic convençut que li hagués agradat dir-se Cirili. I és així com de la desgràcia, n´he fet virtud. I l´últim record pel Cirili, lluny de ser trist, ha estat feliç!

(a la foto, les restes d´en Cirili)