La misteriosa caixeta Zebra

El viatge al cor dels Balcans (aquest n´és l´últim post) també m´ha servit per sorpresa meva per satisfer, ara sense buscar-ho, un vell i antic desig de retrobar un exemplar de la vella caixeta Zebra. Feia més de quinze anys que la rebuscava. La meva, (comprada de petit en un firaire matusser de València), cansada de servir, havia perdut part del seu encant. I fins ara, mai hi havia hagut sort. Fins l´última nit del viatge. Heus ací, la seva breu història: La caixeta Zebra és una simple caixeta de llumins, feta a Bulgària, aparentment normal, però que amaga una fantasia màgica inexplicable (que no us revelaré). La perfecta combinació de 3 colors exclusius, groc, vermell i negre, sobre fons blanc, fan d´aquesta caixeta una autèntica peça de col·leccionista i una meravella màgica a les mans d´un bon mag. I aquest casual retrobament (o no?) amb l´antiga caixeta búlgara tingué lloc a l´Hotel Itàlia de Sarajevo, l´última nit, on restava impetrant a sobre la tauleta de cada habitació. Els seus llumins encenien, per aquell que ho desitgés, els canalobres de l´habitació. Perplex en veure-la, el meu esglai va ser interior. Calia no alertar ningú del secret de la caixeta. Ni tan sols als propietaris de l´hotel, autèntics profans de les virtuds de la caixeta Zebra. L´espera ha estat llarga, però ha valgut la pena. Els Balcans, com sempre, m´havien fet príncep del seu encant regalant-me la caixeta. Marxava feliç. Ara, la petita caixeta búlgara, resta tranquila a l´espera de tot aquell que vulgui gaudir de la seva intuició. Ttsss…tot i que m´ho he rumiat, al final m´he decidit i aquí us la deixo veure. Considereu-se afortunats!

No oblidem !

Les Balcances 2007 han estat un tast de més de 2000 quilòmetres resseguint les repúbliques iugoslaves de Montenegro, Sèrbia, Bòsnia i Croàcia, el protectorat de l´ONU; Kosovo, i el segon país més pobre d´Europa, Albània. Ja us avanço d´entrada la meva conclusió general i una petició personal: la conclusió és que només l´instint de supervivència de tots els seus habitants (sense distinció de colors ni sentiments) ha fet aixecar de nou el bastió de l´esperança dins d´aquest pou d´història trista en l´Europa de les estrelles; i la petició és que entre tots plegats no hauriem d´oblidar mai el que va passar als Balcans.

Resseguir els seus pobles i carreteres, sobretot les secundàries, i tafanejar-ne (històricament parlant) cada racó, et curteix i t´omple de debò. Et fa més ric personalment. I jo que sóc curiós de mena, i que tinc molt per apendre, no n´he desaprofitat l´ocasió. Això m´ha portat a viure algunes situacions límit, que el temps magnificarà, i que formaran part per sempre de l´anecdotari del viatge. Us diré que personalment he intentat encaixar mans amb tothom amb qui he pogut. Sempre n´he hagut d´avançar la mà primer, però mai ha estat rebutjada, al contrari. I tot i que també m´ha costat algun ensurt, m´ha fet sentir més proper a aquella gent. El cert és que tots els companys hem suat la samarreta, i gairebé cada dia. No hem deixat temps ni espai per al descans. Ho hem aprofitat al màxim. Per això l´anecdotari és llarg i intens, i els records es multipliquen. Com els que ara em venen al cap, i que tal com em surten us els dic: m´han sorprès les carreteres estretes (camins?) per les que hem “fet passar” la furgona llogada, i les suors patides pels vèrtics viscuts pels escenaris trepitjats; els “peatges-multes” pagats a les diferents policies per ser viatgers-turistes (hem estat millors viatgers que simples turistes, potser perquè això últim no ho hem volgut ser); les minifaldes de les montenegrines que segades arran mostraven glamuroses les seves estilitzades cames (!!!); els pallers de pessebre immaculats;un indesxifrable llenguatge serbicroat amb el que ens hem hagut d´entendre; la molta gent a peu pel costat de la carretera; el regal al paladà de la seva cuina (amb les famoses plietjavica), senzilla però de gran qualitat; l´oneig de les seves banderes, orgulloses i flanquejades arreu; els seus adelantaments suïcides per totes les carreteres; el misteri de les mesquites o de les esglésies sèrbies ortodoxes; els Sants Jordis (també patró dels serbis) de les mateixes esglésies; el nostre pacte de “kotors”; els peculiars carrers plens d´antenes i els molts carros i burros d´Albània;els passos fronterers (amb policies amb cares de pocs amics però amb cintura pel calé); alguns ponts transitables de fusta vella; les abundants parades de fruita a peu de carretera; les escasses papereres instal·lades; les poques platges acondicionades; la retenció de 15 minuts a la comissaria de la policia de Kosovo (no de l´ONU, com deia el9nou); l´ascens incendiari al castell de Kotor (on amb en jordi vam elocubrar sobre el possible orígen catar del seu nom); les extremes temperatures per sobre dels 40 graus; o el meu peculiar retrobament amb la vella caixeta Zebra després de 18 anys (ja us en faré el post!); o a l´aeroport de Sarajevo quan ens van comunicar, oficialment, els cromos del 9 nou (un 3 de 4! salut i humor, sempre!); i un llarg etcètera impossible de detallar.
Tots aquests records, viscuts amb intensitat, i compartits amb uns bons companys de viatge, que a més són molt bons amics, són els que em fan reservar a l´agenda una tercera visita als Balcans, allà on, tot sigui dit de passada, fa més de mil anys nasqué l´embrió d´un dels moviments herètics més important i pel que sempre m´he sentit atret, el catarisme, que afavorit pels mercaders que anaven i venien d´Orient, s´estén poc a poc per Europa i arrela amb molta força a la nostra anhelada Occitània. Per últim, us deixo algun dels videos que he fet i que us he promès en algun dels posts, i que si bé no són de gran qualitat (són gravats amb càmara digital) estan fets pensant amb tots els que em llegiu i per mostrar-vos un bocí de mon que cal no oblidar mai.

VIDEO 1. MOSTAR I EL SEU PONT (BÒSNIA).
Personalment, un dels moments més entrenyables del viatge, ja que contemplava el pont que feia més de 5 anys havia vist enrunat i substituït per un pont militar. Tot un símbol de la reconciliació nacional de Bòsnia. Mostar, avui, és un llibre obert a la reflexió del mon, i un reclam turístic de primer ordre explotat per necessitat. Val molt la pena. Aquí en veureu el pont i el seu empedrat carrer principal.

VIDEO 2. PARC NACIONAL DE DURMITOR (MONTENEGRO), gravat en moviment serpentejant la carretera.
En ell la naturalesa hi ha configurat el segon canyó més llarg del món, el del Tara, després del de Colorado (eua). Vam atrevir-nos a endinsar la furgona per una de les carreteres que el travessa, però vam defallir en l´intent quan ja gairebé al cim, vam quedar embarrancats a més de 2300 metres d´alçada. Però el paisatge contemplat ja no l´esborra la pols del camí. En veureu un fragment, camí de Zabljak, quan encara la carretera era transitable.

VIDEO 3. ESGLÉSIA DEL MONESTIR ORTODOX DE MILESEVA (SÈRBIA), gravat “en silenci i amb la càmara penjada per no aixecar sospites”.
Contemplereu el ric interior farcit de frescos originals d´aquesta església ortodoxa del monestir serbi Mileseva, situat a pocs quilòmetres del poble de Prijepolje, a Sèrbia. Els moviments de la càmara són fruit de la gravació “en silenci”. Si pareu l´orella escoltareu fins i tot l´oració cantada.

VIDEO 4. BAHIA DE KOTOR DES DEL SEU CASTELL (MONTENEGRO).
La bahia de Kotor és una llengua d´aigua que entra del mar per amagar-se en un recés de somni. Esguardada pel seu castell la ciutat antiga de Kotor és un dels llocs de la costa montenegrina amb més turisme, i on les montenegrines fan gala de les seves perfectes i llargues cames. La calma de la mar contrasta amb el brogit sorneguer que es respira pels estrets i vells carrers kotorians. A la nit, la silueta il·luminada de les contorsionades muralles del castell són un bon exemple del que es cou a l´interior…Aquí us en deixo una panoràmica diurna des del cim del castell.

Ja soc aquí !

Ja sóc a Vic. Avui divendres, 24 d´agost, a les 8 del vespre, he arribat de les balcances 2007. Ha estat una experiència gairebé càrstica. Hi ha hagut de tot i més. I el més, millor que el tot…En els propers dies, post resum (i ja en condicions, amb comes, dièresis i accents), fotos i videos d´aquestes balcances.

Balcancejant 3

Ahir dissabte entravem a Kosovo i concretament a Pec, una de les ciutats importants de l’encara provincia serbia, que es troba enclavada en una vall entre muntanyes vertiginoses farcides d’una densa pinassa. Hi arribavem seguint l’unica carretera que actualment es transitable ja que a priori nosaltres haviem decidit arribarhi per una de secundaria (com sempre!). La policia va alertar-nos, a mig cami, que estava tallada des de la guerra perque encara no s’havia reconstruit el pont que els bombardejos havien volat. Vam girar cua i vam seguir la via principal. Cap problema, ni tan sols a la frontera, que pagant 50 euros van autoritzarnos l’entrada amb la furgona, assegurant-la per segona vegada, ja que a Kosovo, per la situacio en la que es troba immersa, l’asseguranca convencional (green card), no serveix. A Pec, aparentment es respira una calma que deixa entreveure un pais a les portes de la independencia, i amb molta mes vitalitat que la resta de les provincies serbies. S’hi nota que els molts militars desplegats han estat una font d’ injeccio economica per Kosovo, i en concret a Pec, on hi ha un dels quarters generals de l’ONU. Als militars, els preus baixos els fan deborar productes de luxe, com roba de marca o joies. Es venen a cabassos. De joieries, n’hi ha tantes com burres pel carrer, que els serveixen per sufragar el deficit lluminic que pateixen. El soroll dels vells motors, barrejats amb la flaire del fuel que els alimenta, t’ajuden a imaginar l’atmosfera de supervivencia d’un territori castigat pel conflicte belic, on encara fumejen les brases. No en va es veuen arribar furgons policials de les forces de Kosovo(no de l’ONU), carregats amb bosses i motxilles atapeides d’armes, i que davant l’estupefaccio de tal ostentacio, intento fotografiar. Vessada l’emus. A l’instant, un armari amb cames se m’acosta i ens convida a entrar a la comissaria. A dins, tots armats fins les dents, ens fan ensenyar les fotografies i intentem acreditar amb la ingenuitat turista que hem comes un error. Arrufen el nas, pero se’ns creuen. Potser la cara d’acollonits ens ha delatat (o ajudat!!!). Amb la llico apresa, desfem el llarg cami que ens hi ha portat, darrera l’estela d’un furgo de la KFOR que seguim fins la frontera de Montenegro. En breu, algunes fotografies.

Balcancejant 2

Ahir divendres entravem a Albania. Una hora de cua a la frontera serveixen per acabar pagant una taxa sospitosa de 50 euros, 10 per persona. Demanar el rebut es demanar la lluna. Contents d’ajudar a aixecar un dels paisos mes pobres d’Europa, continuem la marxa, vorejant el llac d’ Skoder, per la carretera que ens regala un paisatge auster i sec fins a l’extenuacio. Cap dels rius o torrents que travessem porta aigua. Cada dos per tres, albanesos peculiars amb el carro i el burro feinejen llenya o deixalles. A banda i banda de carretera els antics bunquers de defensa del dictador comunista Hoxha modelen el paisatge. N’ hi ha molts, alguns reconvertits en magatzems de deixalles i d´altres en monuments a l´art del grafit. Sorpresos per la gran quantitat de gasolineres abandonades que es troben per la carretera, arribem a Skoder, una de les ciutats grans d’Albania, flanquejada pel seu llac. La via principal bull de gent. La pols es exagerada. Pero parades a banda i banda del carrer dibuixen una ciutat viva, malgrat la invasio ciclica de pobles opresors. De tornada, i sense repetir cami, la frontera ens depara una altra sorpresa. El guardia ens ve a dir que tot i haver pagat la taxa d’entrada, 3 euros mes de sortida no ens faran anar malament. Pagar i callar. Avui, a Kosovo.

Balcancejant

Aquest post, ni els que vindran mentre estigui de vacances, no tindra accents, ni dieresis, ni ces trencades, etc. Aquest teclat serbo-croat no hi ha qui l´entengui. Pero despres de gairebe 4 dies per les republiques iugoslaves es un bon moment per detallar-vos l´anecdotari. Comencem. Us dire que quan vam arribar a l´aeroport de Sarajevo només hi havia 2 avions, un de l´exercit alemany i el nostre, amb poc més de 20 passatgers, alguns dels quals encara eren militars de la nova forca creada per la UE, l´EFOR. Pero aquesta vegada, a diferencia de fa 5 anys, alla on s´hi respirava inseguretat, ara hi traspuava mes tranquilitat. Almenys la suficient com per decidir fer els 200 km que ens separaven de la frontera amb Montenegro per carreteres secundaries (de fet, les principals son com les nostres comarcals!). Ja a la carretera, evidenciem la realitat. En alguns casos, l´amplada de la carretera era la mateixa que la de la furgona que haviem llogat, 2 metres mal comptats. No en va triguem gairebe 10 hores a fer el trajecte fins a Zabljak (Montenegro), no sense abans haver-nos de fer l´orni en el primer “alto” de la policia bosniana (buf..) i embainar-nos amb serbi-croat que ens titllessin de “polacos”. Si tenim en compte que l´haviem feta bona, la broma no ens va pas sortir cara. Al contrari, ens acabaven de fer el primer regal de les vacances. El segon, el paissatge de pessebre que el trajecte ens regalava.

Fins arribar a desti, passant per la recent inaugurada frontera montenegrina cada raco seria una postal. Acabariem rendits sobre les molles del llit d´un vell hotel comunista. Un dimarts tranquil resseguint el que fou un dels quarters generals del camarada Tito al bell mig del Parc Nacional de Durmitor vorejant un dels seus llacs mes bonics, ens serveix per descansar i fer-la petar. Avui dimecres tornavem a la carrega i decidiem entrar a Serbia. I si una cosa tenen en comu totes les republiques iugoslaves es el tracte policial aduaner dispensat al foraster. Cap te cara de voler fer amics. I el mateix passava ara fa 5 anys. Es mes, avui dimecres, ens han tornat a cridar “l´alto”, i aquest cop sense rao. Control de radar han dit. Un aparell de ma, semblant a un secador de cabell i sostingut per l´agent, havia detectat per davant i a 100 metres de distancia que en comptes d´anar a 60 anavem a 80. Almenys aixo es el que ens diu l´agent, que sense ensenyar-nos la medicio, ens demana 30 € a cadascun (en som 5, 100€). Al final, pero, nomes n´acabem pagant 20 entre tots. Pero allo curios es que fa 5 anys ja vaig ser victima del mateix “secador”, pero a Bosnia, ara ho hem estat a Montenegro.