Els anys guanyats

IMG_4566

Magistral lliçó de vida la que ha regalat Jordi Molas a la ciutat i comarca amb Els Anys Guanyats. Un documental en majúscules, made in Vic, on Ignasi Puig coordina el treball brillant de tres empreses vigatanes, Gen.lock vídeo, Xplica’t i Jaumira&Vilaró, que projecten la perseverança i valentia del seu protagonista a l’espectador, submergint-lo en un bany de realitat que l’acaba reconfortant.

 

En Jordi és un exemple de superació personal on totes i tots ens hi podem emmirallar si entenem que dels moments difícils, si s’afronten amb serenor i valentia, en podem sortir reforçats.

Per molts anys Jordi!

Un pas endavant

576_1315825254_Adri_Costa_MG_2996_Estelada_Ajuntament_Vic_2011-746575

Aquest dilluns el President de la Secció local d’ERC Vic,  Josep M Font, ha  convocat una assemblea local pel dimarts 10 de desembre.

El motiu de l’Assemblea és doble, primer per l’elecció de la nova executiva de la secció local que toca renovar després del període de dos anys que marquen els estatuts. En segon lloc per l’elecció del cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Alcaldia de Vic per les properes eleccions municipals que s’han de celebrar el mes de maig de 2015.

Aprofito aquest retrobament amb el bloc per dir-vos que després de varis mesos de converses amb l’executiva local, el grup municipal, militants, companyes i companys del SOMVIC i sobretot molts veïns i ciutadans de peu, anònims tots, he decidit presentar la meva candidatura a cap de llista d’Esquerra Republicana a Vic.

Per tal de fer-ho efectiu, ja disposo de més del 20% dels avals necessaris  de la militància que es requereixen d’acord amb els estatuts per poder ser escollit a l’assemblea. Tot i això, durant els 18 propers dies fins l’assemblea del dia 10 espero haver-me trobat amb la totalitat de la militància d’ERC Vic per tal d’il.lusionar-nos plegats en un projecte nou, viu, d’esquerres, independentista i amarat d’estima a la ciutat. Aquest pas el faig tossudament convençut i amb molta humilitat però sabent que estic preparat per liderar, si així ho decideix l’assemblea, el repte que se’m presenta. I no ho faré sol, sinó al costat, si així ho decideix també l’assemblea, d’un nou president d’ERC Vic com el Pere Ricart, un activista de pedra picada que estic segur que liderarà un equip capaç d’aconseguir allò que ens proposem.

(fotografia: Adrià Costa – osona.com)

Tanco el bloc indefinidament

Amigues i amics lectors, tanco el bloc indefinidament. No és broma. A la majoria us sorprendrà però us asseguro que no és una decisió presa en calent. Tot al contrari. Com en tot, hi hauran influït diferents factors i algun d’ells haurà estat determinant. I de ben segur que les vacances fetes a l’últim paradís nacional (per cert, la primera vegada en molts anys que faig més d’una setmana de vacances!) hi pot haver influenciat. És numantina l’energia que desprèn l’illa per qui gosa endinsar-s’hi a fons allunyant-se del brogit turístic. En qualsevol cas, i malgrat el què alguns puguin pensar, el tancament no obeeix a criteris polítics que, per altra banda, mai han condicionat allò que he escrit, tot i que, a voltes, alguns dels posts sobre la política vigatana han incomodat alguns polítics locals i precipitat alguna que altra decisió municipal. I el mateix puc dir del twitter dels plens de Vic, que també deixo de fer tot i que hi continuaré assistint (per cert, la sala de plens continua sense tenir wifi obert, santa paciència!). Més enllà d’això, no és menys cert que últimament l’assiduïtat en la que escrivia al bloc es dilatava en excés. I és aquest fet el que en determina el tancament. Per no actualitzar-lo, el tanco!. I prefereixo fer-ho quan l’hàbit de lectura/consulta del bloc encara és a diari que no pas quan aquest passi a ser esporàdic. Això ho he après de la màgia, on l’espectacle acaba quan el públic encara el demanda. És per tot plegat que tampoc  ja no vaig esmerçar esforços en renovar la foto de capçalera i reubicar els banners de portada (disculpeu-me Xevi d’Omnium, Joan del Fòrum de Debats i Miquel del GDP per, tot i tenir els banners, no haver-los tornat a inserir encara). Així, doncs, la decisió la prenc convençut, feliç i sobretot agraït per les moltes visites que dia rera dia ha tingut el bloc i pels molts comentaris (els bons i els dolents) que totes i tots m’hi heu escrit. A totes i a tots, moltes gràcies per opinar-hi i participar-hi. Enceto una nova etapa on, per descomptat (!!!), hi ronda algun que altre nou projecte personal (no polític, doncs aquest resta igual d’actiu que sempre!) que, tot sigui dit de passada, faria del tot incompatible, per manca de temps, l’actualització constant del bloc. En fi, que ara per ara aquest trajecte acaba aquí (amb prop de 65.000 visites a l’esquena que mai a la vida m’hagués imaginat!!!) però fixeu-se que, tal i com il·lustra la foto del post (feta a Formentera) la Vespa està aturada…però la carretera continua!!! Gràcies per tot, amigues i amics lectors!

Bones vacances!

Amigues i amics lectors, dos dies i començo vacances. I aquest bloc, durant l’agost, també en farà. En conseqüència, les actualitzacions (de ser-hi) seran intermitents i esporàdiques. Ens retrobarem pel setembre. Us deixo amb la imatge del far on em trobareu s’hi decidiu atançar-vos fins “l’illa de les serps”. Aquí, lluny de ciutat i contemplant el mar tot rellegint el vigatà Marín, esperaré la sortida del sol de la que  també parlava (crec) Ovidi Montllor en un poema que no he trobat. I amb una mica de sort, qui sap si na Maria de Can Toni Pins em deixa  dormir en un dels llits del far on diu que de capçal hi tens la immesitat del mar. Bones vacances a totes i tots!

Quina putada, Sefarad!

Si algú creu  que ahir al Congrés dels Diputats els 25 diputats del PSC van sentir-se incòmodes votant en contra de la resolució unitària del Parlament català (ja de per sí més desbravada que una coca-cola oberta) forçada pel President Montilla és que viu a la parra. Els 25 diputats del PSC a Madrid no han tingut ni tindran mai cap remordiment en aquest sentit. És més, saben des del mateix moment que els comuniquen que van a llistes per Madrid, les regles no escrites del cortès privilegi. Als escollits se’ls fa sempre, elegantment, aquest advertiment: “trencar la disciplina de vot a Madrid és com haver de triar entre el pare (PSC) i la mare (PSOE), i vosaltres, companyes i companys escollits, voleu tenir pare i mare sempre, no?”. Carme Chacón, forjada a les galeres del Baix Llobregat, és l’artífex del postulat. L’administra amb mà de ferro. I tot i que en el PSC continuen vives, malgrat haver-se fusionat l’any 1978, les 3 ànimes que el van engendrar, PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, la realitat d’avui només és una: a diferència de les altres dues ànimes, minoritària una (burgesia psc-c) i exterminada l’altra (psc-r), la de la federació continua reencarnant-se amb força i inflingint a l’ànima minoritària (més pendent de la jubilació política que de la defensa ideològica) una por freda que els obliga a tancar files. Així les coses, cap ni un dels dirigents del nucli dur del PSC escolliran entre el pare i la mare. Sentimentalment no poden. Escac i mat. Evidentment, però, res no és gratuït i aquells que van catapultar Montilla al càrrec ara el sepultaran per sempre. Montilla se’n fa creus. Els seus l’han venut. Montilla convers, li diuen. El càrrec l’ha fet triar. I és que Sefarad, escoltant, va aprendre. Només la minoria burgesa és qui ara l’aguanta. Els obrers metropolitans i els ascendits de coll blanc de la vella federació l’han engegat  a dida. Quina putada, Sefarad!

Vic, cròniques urbanes

Amb gorra i posat seriós és com l’amic Miquel S.Cañellas garbella diàriament i amb precisió suïssa la sempre complexa història de la nostra ciutat. El considero amic i mestre i malgrat no coincidir sempre, ens uneix per damunt de tot l’estima a la ciutat. Sovint, la caminem i la trepitjem  plegats. Ara ha reeditat i ampliat un llibre de l’any 2002, Vic:Cròniques Urbanes, que esdevé de nou un compendi històric, àgil i amè, de la nostra ciutat. En les seves pàgines s’hi conté l’equilibri històrico-polític que a voltes ha mancat a alguns il·lustres vigatans. És tot un honor tenir l’exemplar, de nou, entre les meves mans. I aquest cop, a  més, dedicat. Salut i ciutat, amic Miquel.

Com tu, jo també hi era!

Com tu, jo també hi era. I és que als pobles, com les persones, ens mouen els sentiments. I si aquests no moren, algun dia guanyen. Mai abans, ni tan sols en les manis del 1977 (no hi era!) ni en la del 2006 (sí hi era!), havia pogut estar entre un mil·lió i mig d’amigues i amics. La gent regalava abraçades, somriures i fotografies espontànies. I amb fulls de paquets de folis comprats “in situ” a la “Casa del Libre” (mai vist!!) o amb velles cartulines arrugades de casa, s’autofabricaven el seu propi lema (inèdits tots!!). Us en transcric alguns dels que més van cridar-me l’atenció:

“Volem l’Estatut
“A mi prima Remedios de Cáceres: no por ser independentista dejaras de quererme,verdad?Un beso guapa!”
“Eternes Gràcies TC”
“Espanya, ens retrobem al Mundial de Brasil 2014”

PS:en l’últim video podreu escoltar el moment en què, un cop dissolta la capçalera, un exaltat increpa al President Montilla.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Dir-se el Sí entre neveres i entrepans

Dia esplèndid. Caminada de vigília d’estiu. De sobte, m’aturo encuriosit just abans del recòndit indret i en la distància, penso: no pot ser. A la sorra, un públic de nevera i entrepà esguarda ansiós d’aplaudir l’efemèride. El fotògraf es contorsiona per captar l’onada blanca i els nuvis alegres, sense que la nevera ni l’entrepà de xoriç espatlli la instantànea. Mirades furibundes des de tovalloles de propaganda assetgen els avorrits convidats que semblen criticar amb sorna l’espectacle arenós. Els vestits curts i arran de moqueta de les convidades frígides a l’enllaç estival fan espornejar quatre ulls d’armaris amb potes que engoleixen xibeca barata arran de platja. Durant la cerimònia, el xiuxiueig enverinat d’uns i altres sembla amansar el soroll de les onades. Sense música ni micro, l’escenari de sorra esdevé el mercat de Calaf i ofega el que imagino era el “Sí” nupcial. Un petó marrano dels nuvis, fet des del cabreig i no del festeig, acaba sentenciant una cerimònia nefasta. Ni els aplaudiments conjunts de víctimes i botxins, units per uns instants, aconsegueixen amainar les llàgrimes d’una núvia que enfadada ressegueix sola el camí de sorra de tornada. Fotografio, perplex, les restes del gran dispendi (quina calerada fer arribar tot això a peu de platja!!) que pels nuvis desconeguts ha acabat amb una gran decepció. Neveres, entrepans i domingueros són mals companys per dir-se el Sí!