Per reflexionar-hi !

Són les 2 de la matinada i tot i que el coixí ja fa estona que em crida, encara tinc temps d´escriure, a cop calent, quatre ratlles. La jornada electoral ha estat llarga i finalment passada per aigua però la ciutat de Vic ja ha parlat i ho ha fet amb contundència, sense embuts. Amb una participació lleugerament inferior, allò rellevant i singular és l´elevat nombre de vots en blanc (un 4,61%) que hi ha hagut. Com a mínim, és el valor més alt registrat des de l´any 1979. Deixant de banda els que s´han quedat al sofà, els ciutadans i ciutadanes de Vic que han exercit el dret de vot en blanc ho han fet per mostrar la seva disconformitat amb els partits en general i els candidats en particular. D´entrada ja és per apuntar-se-la aquesta.
Dit això, m´agradaria recordar el que modestament escrivia en aquest mateix bloc a 21 de març de 2007: “però anant al gra (tot destriant la palla), i segons el meu modest entendre, la meva porra personal (segur que equivocada) seria la següent: a PxC no n´hi donaria més de 4, igual que al PSC, ERC mantindria els 4 actuals, ICV consolidaria de tros el que té, i CIU (sigui quin sigui el candidat) no baixaria de 8. D´entrada deixo la CUP a fora, tot i que en tinc dubtes i podrien tenir un lloc al consistori. El PP, si es presenta, pot jugar un paper residual. En qualsevol cas un escenari bastant obert, però que pot ajudar a matisar fracassos.” A diferència de molts, per mi, doncs, la sorpresa només ha estat ERC i la CUP. Els primers han obtingut un pèssim resultat i que han capitalitzat els segons. La meva constatació ha estat la PxC (trepitjar carrer no enganya). CIU ha aguantat el cop (i tant!)i el PSC ha punxat, perdent una oportunitat d´or per ser alternativa de govern i pal de paller de l´esquerra vigatana. A més, ha passat a ser de segona a tercera força.
Molts diuen: quina vergonya…i ara què? doncs deixant de banda que tothom ha d´assumir les seves responsabilitats, ara podem continuar obviant la realitat o assumir-la i afrontar-la. Podem intentar buscar culpables o trobar solucions. Podem intentar solventar el problema als despatxos o a peu de carrer. Podem intentar donar la culpa als votants de PxC o entre tots fer autocrítica. Seríem cecs si entre tots no ens replantejessim algunes polítiques i certes actituds. Això sí, si ho fem, fem-ho bé i a peu de carrer !
pd: per cert, l´enquesta d´aquest blog, tot i equivocar-se, potser no s´equivocava tant…!

El meu ple de comiat


Ahir dilluns va ser el meu últim ple ordinari com a regidor del PSC a l´Ajuntament de Vic després de 8 anys (1999-2007). No han estat uns anys fàcils, i m´hagués agradat poder-los disfrutar més. No obstant això, ser regidor de la ciutat que m´ha vist néixer i créixer, i de la que en tinc el cor amarat d´estima, ha estat un plaer i un honor. Crec que no puc demanar més. En aquests moments, si haig de tenir un record per algú, aquest és de tros, i sense cap dubte, pel company i amic, Jaume Portell. Ell em va brindar aquesta oportunitat. Sota les sigles del meu partit, el PSC, he estat durant aquests 8 anys el regidor més jove de l´Ajuntament de Vic, però per sobre de les sigles, he estat abans que res i primer de tot, regidor de la meva ciutat. Ho dic amb tota la humilitat, però també amb tota la contundència. I n´estic orgullós. És obvi, doncs, que em sàpiga greu deixar de ser regidor. També ho dic amb sinceritat i sense que em caiguin els anells. Però també tinc la ferma convicció de no equivocar-me i de fer allò que em cal. El què penso és el què dic, i així ho continuaré fent sempre.

Des d´aquí vull donar gràcies a tot l´equip humà de l´Ajuntament, de totes les àrees, departaments i organismes autònoms, ja siguin funcionaris o contractats, doncs de tots ells, sense excepció, n´he obtingut sempre la resposta que en buscava. Mai m´he sentit desatès, tot al contrari. L´apreci és mutu. I com no, també vull donar les gràcies a tots els companys polítics de consistori, de la present i de l´anterior legislatura, ja siguin del meu propi partit, com també i sobretot de la resta de formacions polítiques, que sempre m´han brindat un tracte exquisit, fins i tot desproporcionat, i als que a més de companys, considero amics. I el mateix puc dir del meu alcalde. Un record també pels periodistes, dels que mai n´he tingut queixa, dels d´ara i dels que hi havia abans, doncs puc dir sense por a equivocar-me que n´he estat un privilegiat. Em quedo amb els seus somriures a l´últim ple. I per descomptat, i en primer terme i per sobre de tot, dóno les gràcies a tots els ciutadans i ciutadanes de Vic, a les entitats i associacions, que amb el seu tracte i el suport dispensat, m´han fet partícep de les seves inquietuds, a les que modestament, sempre he intentat respondre. D´ells n´he après molt i junts hem convergit a entendre que la política municipal sobrepassa qualsevol política de partit i esdevé sentiment de ciutat.

Aquest diumenge tots els ciutadans i ciutadanes tenim una cita i cal que ens hi trobem tots. Tots som partíceps del joc democràtic que ens regalen les urnes i no podem defraudar-les. Si no votem no ens queixem. Tothom ha de fer-ho per la que cregui que és la seva millor opció. Però detesto aquells que especulen amb el vot dels altres. Com sempre, jo ho faré pensant en la ciutat, i a més ho faré convençut, amb la consciència tranquila i d´acord amb les meves conviccions.

…ollons !


Poseu una lletra al davant, i això és el que vaig dir divendres quan de bon matí el setmanari vaig obrir. Sabeu que parlo de l´enquesta dels 500 (alguns l´han batejada així!). Durant l´última setmana i com un secret a veus m´havien arribat varies versions d´aquesta enquesta. La versió que ha acabat per ser certa, era una d´elles. D´especulacions a partir del seu resultat, n´hi ha per donar i vendre. De totes maneres, no penso entrar-hi. Crec que no em cal. Dit això, la sorpresa de l´enquesta, igual que per molts, me la va donar el PSC i sobretot la PxC. Només en un eix imaginari hagués dibuixat aquest resultat, però a vegades la realitat supera la ficció. La realitat vigatana, però, sol ser més tossuda. I ho és. Si no ho fos, i amb l´enquesta a la mà, tot seria de color rosa. És molt difícil, per no dir impossible, que la PxC no augmenti la representació política a l´Ajuntament. És més, en serà l´element desestabilitzador i segurament no en som ni conscients de com pot arribar a ser-ho. A més, si hi hagués una abstenció considerable, aquesta no afectaria a PxC perquè els seus votants ansien dipositar el seu vot protesta i a més és un electorat altament mobilitzat. D´aquesta manera, en un escenari en el que PxC augmenti considerablement la seva representació, el PSC és poc provable que augmenti la seva. També crec que si bé, en part, pot haver-hi traspàs de vot de CIU a PxC o a la bossa d´abstencionistes, veig poc provable un traspàs de vot directe de CIU a PSC. I pel cantó de l´esquerra, no hi ha vot útil per un partit que es percebi com aglutinador del vot d´esquerres, com podria ser el PSC. No obstant això, si el tripartit arribés a sumar majoria absoluta, s´hauria de provar. Però també és cert que a dia d´avui no seria fàcil, doncs caldria molta cuina, i afinar les sinèrgies personals entre els candidats i esperar que tots compleixin les ordres de partit. Qualsevol altra suma d´esquerres que no dongui 11 és totalment inviable. Anglada mai es menjarà un tripartit i encara menys un alcalde socialista. Però no cal obviar que també CIU podrà triar i remenar. I ho farà. D´opcions no n´hi faltaran.

A peu de carrer

Per copsar el pols de la ciutat res millor que trepitjar carrer, i és ara en campanya electoral quan el carrer esdevé l´autèntica cuina dels resultats, ja sigui en bars, botigues, supermercats, videoclubs, mercats o perruqueries, freqüentar els llocs on la majoria de la gent la fa “petar” és un bon termòmetre per mesurar la nota que la gent posarà als polítics el proper 27 de maig. Abans, però, podrem fer bullir l´olla amb l´enquesta que aquest divendres publicarà el setmanari el 9 nou i de la que, en cercles polítics, se n´han fet tot tipus d´especulacions, totes elles intencionades i segurament cap de certa. Però els nervis són a flor de pell i encara que pels ciutadans serà una campanya més, el cert és que per tots els candidats serà una campanya d´infart, doncs tots s´hi juguen molt. És lògic doncs que els nervis juguin males passades. No obstant això, a jutjar pel desplegament material i propagandístic, el PSC guanya per golejada. Si d´això es tracta, Burgaya ja és alcalde. A peu de carrer, però, la gent sembla moure´s per altres latituds, molt distants de les que es mouen la majoria de polítics. Sense anar més lluny, en conversa d´aquest passat dimarts al mercat, dos matrimonis avançats d´edat, gesticulaven tot dient-se: “aquest l´anglada un cop entri a l´olla no el deixaran pas cridar tant, ja veurà quin pà hi donen al govern”. I l´altra sentenciava: “aquesta és la democràcia de l´Ajuntament!”. A la tarda i a l´altre extrem de la ciutat, a un bar del barri del remei, d´ambient poc convergent, sento d´esquitllada que engalten aquesta: “aquí el único que los lleva donde hay que llevarlos es el cabron del anglada, que es el único que se ha pateado toda la ciudad, todos los otros a vivir del cuento”. Amb afirmacions com aquestes, els programes i els actes de campanya serveixen de ben poca cosa. I és que, sincerament, quants són els que es llegeixen els programes electorals dels partits? És més, si tinguéssim la paciència de comparar-los ens sorprendríem de les coincidències…

1,2,3 ja !


Ja hi som! Ahir a la mitjanit es donava a la Plaça Major de Vic el tret de sortida a la campanya d´infart per les municipals de Vic. Quedava enrera, però per molts present, l´últim eslògan de campanya de CIU d´ara fa 4 anys: “no passaran”. I no vam passar. Aquest cop tot sembla possible. Però fa quatre anys també ho semblava. A jutjar per la mida dels cartells de campanya, la batalla sembla decantar-se per la família dels cartells grans (CIU i ERC). Ahir a la nit, la plaça semblava el mercat de Calaf, però a aquestes alçades el peix està pràcticament venut. A cau d´orella i a la primera de canvi, ja sortien enquestes per tot arreu, algunes amb efecte “sorpresa” inclòs que situaven un empat tècnic a 7 regidors de CIU i PSC. D´altres que apuntaven que CIU salvava els mobles, amb 9 regidors, PSC amb 4, ERC amb 4-5, Anglada amb 3 i ICV 0. Ni CUP ni PP. O sigui, més contradictòries impossible. Alguns avançaven que el9nou obria portada amb enquesta. Més fals impossible. Deixeu-me que us digui, respecte dels partits grans, la meva modesta impressió personal: que de cara en fora tot es oli en un llum, i de cara en dins, tot són nervis i crits. Potser és que la galeria està plena però el camp és buit.
(foto:osona.com)

A ritme de campanya !

“A ritme d´illa” és un innovador i seriós projecte musical i poètic que el menorquí Miquel Mariano, bregat des de fa anys en el món de la música folk i recerca literària, ha volgut regalar a ses illes i al país sencer, musicant 12 poemes de poetes illencs, tot i que també en recull de Miquel Martí i Pol. D´aquest seriós treball en solitari en sobresurt, però, el tema “Verigut”, un poema de Tòfol Mus (poeta molt popular de Menorca) i a partir del qual en Miquel Mariano n´ha fet una rumba alegre i fresca, tot un cant a la primavera, i que ja és tot un èxit a Menorca i de ben segur que serà una de les revelacions autòctones d´aquest estiu a tot el país. Un bon company des Mercadal és el que m´ha fet saber tot el que envolta aquesta moguda. Dir-vos també que al bloc del Marc Riera també la podreu veure i escoltar.
Si em permeteu, com que ja estem practicament en campanya electoral i qui us escriu aquest cop viurà la campanya des del pati de butaques, m´atreveixo a proposar aquest “Verigut” com a banda sonora d´aquesta campanya electoral a Vic perque tots els candidats semblen estar molt nerviosos i no els anirà gens malament relaxar-se tot escoltant-la. Sort i bona campanya…a tots home, a tots!

Enderroca que fa fort…!


Més enllà dels debats sobre urbanisme, en els que els models de ciutat dels diferents partits polítics podrien fins i tot arribar a convergir en les línees mestres si prenguessin com a referent “el manual de les ciutats mitjanes de Catalunya”, allò que diferencia uns models dels altres és la concreció i la sensibilitat en la que cadascun dels models és capaç de modelar i emmotllar el projecte a la idiosincràsia pròpia de la ciutat, mantenint i preservant aquelles singularitats que ens diferencien de la resta i ens situen com a referents. Dit d´una altra manera, aquell model o projecte que pot aplicar-se a qualsevol ciutat mitjana de Catalunya, a mi no em serveix com a model de la meva ciutat.
Em pregunto per què no he sentit a dir a cap dels candidats que serà exigent i, fins a cert punt, inflexible, en la preservació del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Si teniu ocasió de badar pel centre històric, us recomano que us apropeu al lloc que il·lustra la fotografia. És un exemple d´allò que us deia d´emmotllar el model a la ciutat. A Vic s´està “rehabilitant” (o millor dit, aterrant!) des de ja fa uns mesos l´antiga “casa Caçador”, una construcció barroca-eclèctica dels segles XVIII-XIX, que tot i que l´aspecte que tenia abans de les obres havia estat objecte de nombroses intervencions al llarg dels segles, fou l´escenari i font d´inspiració d´una de les novel·les que ha fet més popular la ciutat de Vic, Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. A dia d´avui, la majestuosa casa amb sales nobles i pintures incloses, catalogada segons l´inventari d´edificis i elements d´interès arquitectònic del centre històric de Vic, només conserva les tres parets de la façana, l´entrada principal i l´escalinata d´accés al primer pis, el qual, tot sigui dit de passada, ha estat enderrocat en part. A més, una de les tres façanes (la del Call nou) encara serà intervinguda. De les cavallerisses situades a la part del darrera ja no en queda res. Sincerament, crec que des de l´Ajuntament cal ser molt més curosos i exigents en les intervencions urbanístiques quan aquestes tenen com a objecte obres de rehabilitació d´edificis representatius, catalogats o no, de la nostra ciutat. I la mateixa o major exigència de filar molt més prim en l´estudi dels projectes executius que actuin sobre edificis antics, caldria fer al Patronat de la ciutat antiga, els membres del qual són arquitectes de professió, quan emeten els dictamens preceptius però no vinculants que els requereix l´Ajuntament per tal que posteriorment pugui atorgar la corresponent llicència d´obres al promotor de torn. D´alguns dels promotors ja no n´espero res, doncs en presumeixo un coneixement escàs o nul de la història de la ciutat, però sí de l´Ajuntament i del Patronat. Aquesta ciutat on la història ens ha fet rics no pot malbaratar ni un mil·límetre del patrimoni arquitectònic de la ciutat perquè en podriem quedar orfes, i d´aquí un temps lamentar-nos de les amputacions que, al llarg dels anys, s´han anat realitzant (en són unes quantes!), i fins i tot en algun cas “enterrant”…

Sort, ciutadans !


Divendres inauguràvem el parc de Jaume Portell i Crusats, un gran espai guanyat i obert a la ciutat des d´on es contempla una de les millors panoràmiques de la ciutat de Vic. Una panoràmica que també contempla, ara ja per sempre, el bust del Jaume Portell. Va ser un acte humil, digne i patriòtic. I deixeu-m´ho dir, un encert de l´acalde Codina. Només aquells que no tenen escrúpols s´han atrevit a dir que la inauguració era un acte electoralista. Que s´hi posin fulles perquè els que estimàvem al Jaume sabíem que allò no era un acte electoralista, sinó de justícia!
Just després de la inauguració, vaig preferir fer de claca a un equip i un club de la nostra ciutat que ens ha portat a una final d´Europa de tennis taula. Per dir-ho clar, vam perdre, però també vam guanyar. Això va fer perdre´m el debat dels candidats sobre urbanisme al col·legi d´arquitectes i que, tal i com m´han comentat diverses fonts poc suspitoses de partidismes, evidenciava i corroborava cadascun dels rols dels candidats a l´alcaldia de Vic. En poques paraules, poques sorpreses i moltes evidències. I cadascú sabrà les seves. En fi, que aquesta setmana comença la campanya i amb ella, l´assalt a l´alcaldia i aquesta vegada sembla que tot està obert, més obert que mai. Casualitats de la vida, però, fa 4 anys també semblava tot obert i més obert que mai, i al final els ciutadans ho van deixar igual que sempre, amb una excepció que confirmava la regla. De totes maneres, desitjaré sort als ciutadans. Sí sí..heu llegit bé, desitjo sort als ciutadans, perquè desitjar-la als candidats seria en va, perquè a aquestes alçades poca cosa hi poden fer ja. En canvi, els ciutadans hi poden fer molt!

El parc de Jaume Portell


L´Ajuntament de Vic inaugurarà aquest divendres 4 de maig a les 19:30 hores del vespre el parc de Jaume Portell i Crusats, i en el que es podrà veure el seu bust de bronze obrat pel mestre vigatà Joan Seguranyes. És un acte de justícia i de lleialtat al que va ser un home bo compromès amb la ciutat i el país durant tota la seva vida. El seu bust i el parc que duu el seu nom, situat en la zona residencial que va guanyar la ciutat en la reconversió dels terrenys de Colomer Mumany, és un gran espai ample de mides, tal i com era ell, un home obert a horitzons llunyans. Personalment, vam compartir un mateix projecte de ciutat i de país, i dels molts records que en tinc, em quedo amb les vesprades “en terra catalana” resseguint la memòria històrica d´un vigatà il·lustre com Serra i Moret.
La seva mort va culpir-me fort, però també va curtir-me política i humanament. I és per això que m´omple d´orgull que la ciutat i el consistori, amb l´alcalde al capdavant, hagi estat generós en dedicar-li un gran espai en un dels llocs on millor es contempla la panoràmica més clàssica de la ciutat. Ell estimava la ciutat i la ciutat l´estimava a ell. Aquest parc amb el seu bust n´és un bon exemple. Espero que tots els que el coneixíem ens retrobem aquest divendres a la inauguració del parc. Felicitats i per molts anys!

Ordre del dia Ple Ajuntament de Vic 05/02/07

Aquest és un dels últims plens de la legislatura 2003-2007, per no dir l´últim, ja que si bé se n´haurà de fer un per aprovar les meses electorals, aquest serà l´últim en el que s´hi aprovaran expedients. També serà l´últim ple per més de la meitat dels regidors actuals, que no repetiran, entre els quals m´hi incloc. Així doncs, potser serà un ple de comiat…