Amb quin dret es parla de Vic com una ciutat on no es respecten els drets dels nouvinguts?

Precisament la ciutat que ha estat pionera a tot Catalunya, en més d´una i dues ocasions, en desenvolupar polítiques valentes d´integració i acollida als nouvinguts, com l´anomenat model Vic de fusió d´escoles (amb denominació d´orígen a Manlleu) o la recent inaugurada oficina d´acollida al nouvingut (pionera fins i tot abans d´entrar en vigor la pròpia llei d´acollida), veu ara bandejada de cop i volta l´estela integradora precisament de la mà d´aquells que, en moltes ocasions, n´han elogiat algunes de les seves polítiques. Ara alguns, emparats sota un discurs “progre” mal entès, es creuen  amb el dret d´erigir la ciutat de Vic en l´epicentre de vulneració dels drets d´empadronament dels nouvinguts. Caldria, doncs, sumar a la crítica ferotge (sempre fàcil) a la que ha estat sotmès l´Ajuntament de Vic, una solució alternativa que dongui sortida a una problemàtica que pateixen molts Ajuntaments i, en especial el de Vic, alhora de fer compatible l´obligació de disposar (també per llei!) d´un padró ordenat i actualitzat a fi i efecte, precisament, de poder garantir a tots els empadronats els drets bàsics que se´n deriven, amb l´obligació legal que com a administració pública tenim de no amparar situacions d´irregularitat o picaresca manifestament volgudes  per una minoria de nouvinguts a l´exercir el dret d´empadronament. En el delicat assumpte de la immigració, està demostrat que mirar cap a una altra banda i no afrontar l´oportunitat (que no problema) que la mateixa significa, no ha donat bons resultats i sí molts arguments a aquells xenòfobs que fan de la immigració la seva única bandera electoral. Com per fer-s´ho mirar… senyors!

El regal dels Reis per Vic

La restauració per part del mestre Joan Pedrals de Moià per encàrrec de l´Ajuntament de Vic de l´antic rellotge obrat pel mestre Josep Besses el 1901 ubicat a la torre del campanar, és un reconeixement públic a la importància dels rellotges dels campanars catalans, i en concret, del de Vic, just en una època on ja s´havien deixat enrera les hores canòniques i el ciutadà de peu es regia pels tocs-horaris civils. En un temps on els rellotges de mà només eren d´ús i gaudi de les classes benestants, les 24 “batallades” (tal i com s´anomenaven popularment les campanades repetides) d´aquest rellotge de Vic ara restaurat, servien per aixecar del llit molts vigatans i vigatanes per anar a treballar, o per saber quan s´acabava la jornada, o per saber quan havien de tancar els portals de muralla o, fins i tot a partir de 1875 (encara amb el primer rellotge i continuà amb el restaurat) per anar a agafar el tren a la nova estació de Vic. Només pel respecte a la funció social i cohesionadora que va exercir en el seu temps per ser la referència civil horària de tots els vigatans i vigatanes (sense distinció d´ideologies) ja es mereix que l´Ajuntament de Vic li atorgui els honors que en el seu dia els nostres avantpassats van professar-li modestament. Vagi per endavant, doncs, la meva més sincera felicitació a l´Ajuntament de Vic però sobretot als membres del GDP, i en especial al seu líder vigatà incombustible, l´amic Miquel Cañellas, per la seva ingent tasca en la conscienciació i preservació del patrimoni de la nostra ciutat, mai prou ben tractat, i emplaçar-lo així a continuar lluitant per preservar un dels capitals més preuats que la ciutat ens ha llegat, el seu ric patrimoni històric. Un bon regal de reis per la nit màgica d´avui!. (foto:gdp)

El bisbe Oliba i el debat territorial

Manresa diu ser la “capital de fet” de la Catalunya Vegueria Central. Doncs bé, Vic també exerceix una “cocapitalitat de fet”. No en va ja hi han 4 de les 5 delegacions que el Govern de la Generalitat situa a la nostra ciutat. I posats a ser pragmàtics això ja salva el debat territorial sempre i quan hi sumem, després del gol d´Universitats a Manresa, un compromís polític irrenunciable que reconegui la UVIC com únic referent del mapa universitari català d´aquest territori. En això, no s´hi valen invents i, si cal, haurem de ser bel·ligerants (a voltes no n´hem estat prou!). Amb tot, i per ser equànims, a Vic i comarca no hem acabat de jugar bé les cartes en el debat territorial. Ens ha mancat unitat d´acció, social i política. Sigui perquè Vic no ha sapigut liderar-ho o perquè a la comarca sempre hi ha hagut recels al seu lideratge, els papers els hem portat sempre molls. Als partits polítics de Vic i comarca els hi ha estat sempre incòmode aquest debat. I els ciutadans i ciutadanes també n´han restat bastant al marge. Els que imaginàvem una altra vegueria se´ns ha escapat el tren. Diguem-ho clar. Ni el treball honrat i decidit en la reivindicació de “l´Alt Ter” (única alternativa real i contrastada a la vegueria “oficial”) ni tampoc ara la intencionalitat i bona predisposició de l´Alcalde de Vic per la “Catalunya Interior”, ha aconseguit vertebrar una majoria social prou àmplia i sòlida com per fer trontollar el mapa veguerià de la Generalitat. Segurament tots hi tindrem part de culpa. Però ara no és hora de buscar culpables i sí de reivindicar, amb la unitat social i política que fins ara ens ha mancat, que Vic i Osona siguem capacos de coliderar orgànica i administrativament la futura vegueria central. D´arguments ens en sobren però de suports polítics ens en falten. Només fou el Bisbe Oliba qui abanderà, en temps remots, l´exercici de la cocapitalitat. Va legislar des de Vic els  postulats de Pau i Treva a través dels dos sínodes que convocà a la ciutat, on a més va erigir-hi el més preuat dels seus campanars, i va restaurar una Manresa destruïda per la guerra sarraïna, al mateix temps que consagrà al Bages el monestir de tots els catalans, Montserrat. Més enllà del què s´escrigui en l´avantprojecte, ara o a la propera legislatura, la realitat històrica, econòmica, política, universitària, social i ara també cultural imposa l´exercici de la cocapitalitat, tant sobre el paper com sobre el terreny. (foto: organització territorial en vegueries de la República)

Tanco el bloc (llufa)

Aprofito l´esperit nadalenc, aquest que hom aprofita per regalar somriures de gran format (falsos?), per dir-vos que tanco el bloc. Me n´he cansat. De tant en tant, però, em podreu continuar llegint pel bloc d´en Manel Pou i també pel de la Lourdes Sánchez. En ambdós blocs hi col·laboraré. Així mantindré viu el cuquet d´escriure. Però no hi escriuré sobre política, sinó sobre cultura i sexe. En cultura, em centraré en dues arts escèniques, com el circ i la màgia (que per molts encara no són cultura!), i en sexe, em centraré en com trencar la rutina. Bona combinació. Explosiva, fins i tot. En fi, que aquest és l´últim post d´aquest bloc. I no volia acabar, lectores i lectors, sense donar-vos les gràcies. Ha estat una experiència gairebé tàntrica i on les sinèrgies, amb totes i tots, han estat mútues. Ens retrobem, doncs, als blocs del Manel i la Lourdes. Per cert, signaré tots els posts amb un pseudònim. Quin? Ai làs.. si heu clicat l´enllaç dels blocs ja ho sabreu!

Les bombetes foses i la tauleta auxiliar

Poca llum i poc públic (per no dir gens) en el Ple d´ahir sobre els Pressupostos de l´Ajuntament de Vic. Constato que d´antuvi no es disposa de bombetes de recanvi, doncs no van reposar-se les 4 bombetes foses de la sala. A més, l´ambient fred de fora va escolar-se, també, dins del plenari. Ni l´esperit nadalenc ni el context econòmic actual van fer conjuminar interessos a govern i oposició per votar un pressupost quadrat amb pinces. És el què hi ha. Ni més ni menys. L´equip de govern acusa l´absència, des de principis de legislatura, d´un full de ruta conjunt que n´hagi determinat les prioritats i pactat les discrepàncies. A falta d´això,  i per responsabilitat, pactes de mínims on les polítiques socials quedin salvaguardades i on la bona feina feta sigui alhora aval i garantia de futur. L´oposició tampoc no ofereix alternatives sòlides, tot i que la documentació del presssupost que se´ls entrega (genèrica i molt escueta) tampoc hi ajuda. Tot i això, en Quim de la CUP va demanar una tauleta supletòria (la mateixa que utilitzava l´amic Lagunas en la seva època i precisament en el mateix escó que en Quim) a l´ordenança major per apilar-hi un munt de dossiers (ei, no pas del pressupost!). Anècdotes a part, si de l´Alcalde hagués depengut (cosa lògica en qualsevol ciutat normal) ICV no hagués votat en contra del pressupost, s´hi hagués abstingut. Vila d´Abadal (tal i com li reconegué personalment a Tornafoch després del Ple) acceptava l´encertada  aportació ecosocialista (60.000€ per garantir la gratuïtat del transport públic als aturats sense subsidi). L´abstenció de Tornafoch, que sap que amb els números actuals no es poden fer tombarelles, hauria reforçat el pressupost. Però el regidor d´Hisenda, Josep Burgaya, no ho va consentir i per mitigar la postura n´hi va oferir 10.000€ . No va colar (ep, els aturats de Vic, molts d´ells antics votants socialistes, em consta que se l´han apuntada i avui contents no estaven!!). L´Alcalde, però, tampoc va intercedir-hi. Ja en un altre punt, Xavier Solà va reconèixer que un cop repassades i assumides moltes de les prop de mil al·legacions al POUM inicial fetes per ciutadans, entitats i partits polítics (inclòs ERC, que tot i ser soci de govern havia presentat al·legacions), aquest havia millorat, i molt. Per tant, avui, el POUM provisional és una mica més de tots i no d´uns quants. La ciutat entesa des de baix. De baix a dalt. Si la paguem entre tots, la construïm entre tots! El ple acabava amb les bombetes foses i el meu record sentit per aquella tauleta (Lagunas, te´n recordes??).

Ordre del dia Ple Ajuntament Vic 21/12/09

Aquest dilluns (11:30h) hi ha Ple extraordinari a l´Ajuntament de Vic pels Pressupostos 2010. Uns pressupostos d´una enorme contenció de la despesa pel context econòmic en el que vivim i quadrats després d´una tensa negociació entre els socis de govern (a vegades insultant) per la fermesa d´Esquerra de preservar i prioritzar les politiques socials d´aquest pressupost.  Malgrat que tot acord sempre és millorable, les actuals xifres socials del pressupost d´enguany són acceptables dins del context econòmic en el qual han estat negociades. Com sempre, podreu seguir el ple via twitter i qik. Llegiu l´ordre del dia, clicant aquí.

Independència o fàbrica de xurros?

CHURRO~1Volatilitzar l´efecte del 13D no era fàcil. Però entre uns i altres hem estat a punt de fer-ho, si és que ja no ho hem fet! A més, públicament. I el debat d´ahir a l´Àgora en va ser la cirereta. Costava gaire rentar la roba bruta a casa? Els adversaris polítics del 13D, aquells que en la nit freda de diumenge es posaven les mans al cap per l´èxit aconseguit, ahir es posaven les mans a la boca per evitar riure de l´espectacle ofert. Ells, avesats en l´art de la guerra i afèrrims deixeples de Sun Tzu, saben com ningú que el millor que li pot passar a l´adversari no és perdre la guerra, sinó rebentar per dins tot i guanyar-la. No era necessari furgar públicament en la deficient organització o no de les consultes fora d´Osona però molt més temerari era presentar al Parlament una nova ILP precipitada per un nou referèndum. A vegades, l´independentisme nerviós confón la independència amb una fàbrica de xurros. Si tenim una llei de consultes per via de referèndum en tràmit parlamentari què ens costa esperar uns mesos o esperar la pròxima legislatura per tal que el Parlament empari la iniciativa i una majoria la secundi? La independència ja no és una utopia, sinó una necessitat, però no l´aconseguirem d´una camada. Encara haurem de donar gràcies a TV3 per haver organitzat el debat del 13D després de la consulta, doncs no m´imagino els estralls que hagués provocat el debat en la participació de les consultes. I si de mantenir el xup xup es tracta, no és més fàcil concentrar esforços per fer que l´onada de consultes de l´any vinent sigui un nou èxit de participació que no pas desil·lusionar-ne els nous protagonistes en cadascun dels seus pobles o ciutats?.  Compartint tots l´objectiu final, no hauria de ser massa difícil que l´independentisme trobés un mínim denominador comú per sumar esforços i no dividir-se en combats estèrils.

No és país per a covards

13dAhir, vestit de gala per la catedral de Vic. Una senyera virtual en vestia la façana. A davant, i dins dels murs imaginaris de Santa Maria de la Rodona centenars de ciutadans esperàvem prèdica. La vam tenir. L´èxit de participació al 1r referèndum d´Osona per la Independència de Catalunya feia tapar boques i despullar els arguments dels que van titllar-ho de “costellada”. Ells, muts i a la gàbia. A qui fa por la paraula i el vot? A qui no interessa la política? Als ciutadans i ciutadanes els interessa, i molt. Però cal canviar les regles del joc. Osona, i Vic en particular, són el pal de paller del dret a decidir. Sincer i merescut reconeixement públic a tots els que ho han fet possible. A tots els que hi hem col·laborat. Els ciutadans i ciutadanes d´Osona, en una llicó d´humilitat i dignitat, han dibuixat el full de ruta d´aquest país. Són ells els que han reubicat cadascun dels partits en els espais polítics que hauran d´obrir joc. ERC, CUP i Reagrupament ho tenen clar. CIU ho ha entès (Unió, també?). ICV ha patinat. Però PSC i PP, s´han fet amics. Ai làs! Aquest no és país per a covards. Tampoc per pistolers. Urnes i vots, les nostres armes. I amb elles hem guanyat, també, la lluita del TC. La sentència ja no importa. Ni Estatut ni reforma constitucional. Són castells al vent. L´horitzó és un altre: dret a decidir i estat propi. No és a la cantonada, però si al cap del carrer. Pròxim pas? Aprovar la llei de consultes per via de referèndum (ara en tràmit parlamentari) i utilitzar-la de immediat per emplaçar-nos tots dins la casa comuna, el Parlament. Des d´allà, amb bones formes i amb seny català, ens separarem dels amics d´Espanya.

PS: en breu, videos i final de festa.

Si volem, podem!

vota siAmigues i amics lectors, demà serà un èxit això! I ho serà no pas per què la participació i l´èxit del Sí seran inapel·lables, que també, sinó perquè el poble ras haurà marcat l´agenda a partits i polítics. Als partits, els ciutadans i ciutadanes els haurem reubicat en els nous espais que els pertoquen. I als polítics, els haurem alertat que o bé ens escolten o es queden sols. Els grans canvis socials de la història els ha imposat sempre una majoria social abans que política. És la il·lusió col·lectiva que acaba convencent la majoria la que sempre està al darrera dels grans canvis socials. Només les dictadures i algunes democràcies mal enteses s´imposen. I malgrat opinions delirants (llegides aquest cap de setmana a El 9 Nou), la transparència i rigorositat del 13D, i abans la del 13S, és irrefutable. Aquest país necessita il·lusió, convicció i fermesa. No necessita ambigüetats, pors i rancúnies. Si volem, podem! I és que vuit dies abans de la caiguda del mur de Berlín ningú es creia que cauria. I dos anys abans que Obama guanyés les eleccions ningú es creia que un negre seria president dels EEUU.  Ai làs, quan alguns es pensaven que la política no interessava als ciutadans perquè no se´ls parlava de crisi ni dels seus problemes reals, va i resulta que ara es mobilitzen per una fotesa com la independència de Catalunya. No, si la culpa encara serà nostra, per haver-nos mobilitzat per una fotesa i no per la crisi!!! Sort que sovint, la política, és tan senzilla com una lliçó d´humilitat i dignitat.